Més Manel...

Perquè les rialles amb el meu pare descobrint "Els millors professors europeus" no tenen preu. I perquè enyoro, de tot cor, acompanyar ma mare al Mercat de Sant Martí, somriure al carnisser de les millors croquetes del món, esperar el paraigües de xocolata del de les pastes, i veure com hi ha coses que, gràcies a Déu, segueixen igual (malgrat un Mercadone s'hi allotgi al cor del Mercat)...

Amb uns grans ullassos

Manel - Captatio benevolentiae

Vam quedar amb en Sergio que el títol vindria a significar una falsa modèstia, segons el tòpic literari. Però és molt més que això. És una imatge de reflex lacanià, és tot el que estic aprenent. És vida en estat quotidià, en estat verídic, en subjectivitat autèntica.
No puc participar amb més cançons a la expo de lletres, però aquesta ben mereixeria ser-hi.

Petons a tots els que es miren en quadres.

Descobriment místic

Acabo de descobrir una part de la lletra de l'Halellujah de Leonard Cohen que no hi havia parat esment, perquè acostumo a sentir més la versió de Jeff Buckley que la omet. És preciosa, pels amants de la paraula, i pels amants tout court.
En un moment de crisi (econòmica) diuen que l'art es fa més fort. Si més no, l'art m'ajuda a superar aquestes petites vileses de l'infern quotidià, per reforçar-me la bellesa de les coses autèntiques, com la que aquesta cançó em va portar un dia...

You say I took the name in vain
I don't even know the name
but if I did, well really, what's it to you?
there's is a blaze of light
in every word
it doesn't matter which you heard
the holy or the broken Hallelujah

I did my best, it wasn't much
I couldn't feel, so I tried to touch
I've told the truth, I didn't come to fool you
And even though it all went wrong
I'll stand before the Lord of Song
with nothing in my tongue but Hallelujah

(Poso la traducció, múrria, que he fet)

Hi havia un temps en que em deixaves saber
que t'estava succeint a dins
però ara ja no m'ho ensenyes, oi que no?
I recorda quan em vaig mudar cap a tu
el colom sagrat també ho va fer
i cada sospir que exhalàvem era Alel·luia

Dius que he dit el nom en va
quan ni tan sols sabia el nom,
però si ho he fet, en realitat, què més et dóna?
Hi ha una flama de llum en cada paraula,
no importa gaire quina sentis
si la sagrada o la trencada Alel·luia

Vaig fer el que vaig poder, que no era molt,
no podia sentir res, així que vaig provar de tocar
vaig dir la veritat, no vaig venir a enganyar-te
i malgrat això, es va malmetre tot
així que compareixeré davant el Senyor de la Cançó
amb res a la meva llengua que no sigui un Alel·luia

CONVOCATÒRIA a la nova expo que fem al Besòs: Cançons amb bona lletra!

Refugis veritables

Un te amb una nova amiga després de dues hores fent cua a Secretaria de la Facultat; un torrent de noves idees i connexions compartides. La observació atenta i constructiva d'algú que torna a reprendre's a si mateix, que torna a normalitzar la seva vida i se sent útil de nou. Una escapada sorpresa després de la feina a un lloc recorrent, màgic i únic. Una cafeteria a mig matí, entrepà i te, on puc començar (per fi) un nou poema. Una llibreria increïblement acollidora i sincera, amb uns llibreters experts, tot el que em cal per reconstruir-me.

No hi ha camí per aquell que busca un refugi. Tan sols grans oportunitats.

Ara és hora...

...de ser una dona forta.

P.D. Impagable classe de Nora Catelli sobre el misticisme, també l'ignasià, per desembocar en Mallarmé.

Ma vida és meua

Angoixada. Trista.

De donar explicacions de la meva vida. De que em recordin els problemes que em podrien sotjar, quan ara mateix no en tinc. De tenir edat per ocupar-me de la meva vida. La que tinc. La que vull. De que no m'entenguin quan tinc coses a fer, perquè el meu cap va tant de pressa en l'ara, ara que torna a confiar en el futur, que no vull preocupar-me per problemes que encara no tinc.

Què és la culpabilitat, en realitat, i per què em sotja? Hauria de rellegir Kafka, segurament...

La meva vida és meva, deixeu-me que m'equivoqui.

Working on a dream

Qué lindo reencontrarte!
I sí, passen els mesos i a cops deixo que la rutina m'ofegui, i tu estàs lluny lluny, però sé que les tecnologies podrien solventar-ho i malgrat tot... tornem a veure'ns des de fa gairebé un any i no ha passat res. Els nostres somnis van canviant de forma, com tot allò que és viu, i seguim atents a la recerca, amb la ploma, amb la càmera, amb els ulls i amb la voluntat...
Desitjo que tinguis molta sort!

Acabats examens, ahir no veia ni les notes senzilles dels madrigals. Avui m'he aixecat feble, però un bon esmorzar, un munt de llibres nous, un somriure al obrir els ulls (i al tancar-los) i... un nou disc d'aquell amb qui el meu sentiment crític queda anul·lat: The Boss. 'Outlaw Pete' gairebé em fa plorar, i 'Queen of the supermarket' em fa treure de nou la meva empenta pel cicle aDONA't del Besòs, i tot el que em queda per aprendre del feminisme...

Un cop més, gràcies Bruce!!!

Spleen

Però enmig de panteres, xacals, gossos de presa,
de simis i escorpins, de voltors i de serpents,
de monstres udolants, grunyidors i llisquents,
en els corrals infames del vici i la feblesa,

un n'hi ha de més lleig, més àvol, més deforme!
Tot i no fer grans gestos ni armar terrabastalls,
el món convertiria en un munt d'escombralls
i amb gust l'engoliria fent un badall enorme;

és el Tedi! -amb ulls molls per un plorar impassible,
somia cadafals fumant el seu hukà.
Ja el coneixes lector, aquest monstre sensible,
- hipòcrita lector, -semblant meu, -i germà!

C. Baudelaire - Al lector (dins Les Flors del Mal)

Un any més... l'últim?

Aquest any els examens se m'estan fent eterns. El treball diari (les petites conquestes ajuden, però), i arribar a casa i barallar-me amb psicoanalistes que no em deixen marxar en trineu, o fer el boig, o ballar tota la nit, o encadenar cafès amb tots els qui trobo tantíssim a faltar. Vull que s'acabi aviat, i enganxar la vida ben fort.

(brrrrr.... volia posar un vídeo de Feist, però no donen els codis per introduir-lo "by request"...en fi... I feel it all, i feel it all...)

Gent normal

Acabo de trobar un tros de cristall trencat del meu mosaic. Com mirant des d'un calidoscopi invertit, una peça de la infància es materialitza avui, i ho descriuen, en una crua lliçó sociológica (i psicológica), els Manel.

Ja t'ho has pensat això de
Viure com ho fan els altres
veure les coses que veu la gent normal
dormir amb qui dormen els altres
ficar-te al llit amb "gent normal com jo"
però ella no entenia res i m'agafava del bracet.

Comparteix pis amb estranys
busca una feina formal
puja al metro pels matins
vés al cine alguna nit
però igualment mai entendràs
el que és anar comptant els anys
esperant la solució
que s'emporti tanta por

però tu mai viuràs com viuen els altres
ni patiràs com pateix la gent normal
mai entendràs el fracàs dels altres
mai comprendràs com els somnis se'ns van quedant
en riure i beure i anar tirant...

Manel (Versió de 'Common People' - PULP)

Nova obsessió

Frankenstein o el modern Prometeu. Relectura crítica d'un llibre que em va marcar des dels 16 anys.

Per cert, Bon Nadal!

Sublim

Estic rara. Més de l'habitual. Tot i estar descansada i haver acabat ahir un llibre fantàstic, estic neguitosa, amb una angoixa al pit. Em va costar dormir. A estones em quedo sèria i als núvols, i sento una fredor com si la lluna em mirés com un melic.

Sentir un tema d'"Iron & wine" em fa sentir intensa, no sé com dir-ho, com si en el meu silenci s'hi calés foc. Ahir vaig veure una pel·lícula que ha remogut velles pors, que m'ha portat a paisatges que m'atrauen indescriptiblement, i que m'ha retornat a un somieg que, mal que em pesi, apareix després d'èpoques grises i premsades, just abans d'altres èpoques amb més llum.

Avui a classe hem parlat del Frankenstein, un altre monstre que sempre m'ha atret, i he tornat a sentir el discurs que ja l'any passat amb el professor Viñas em va perseguir durant dies: el concepte de sublim en el Romanticisme. Serà això, l'esfereïment de la solitud, la bruma i les muntanyes, que d'enyor urbanitas, em fan estremir. Conflictes, símbols, pressions al pit, amor i llibertat. Vull plorar i no puc. Per dins m'enfonso.

"Sempre reps més del que dónes"

Anunci de La Marató de TV3 - 14/12/2008

Ara

Abans el meu objectiu
era la virtut.
Avui em preocupa
la llibertat.

Walden o la vida als boscos

Vaig fugir al bosc perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, als fets essencials de la vida, i veure si era capaç d'aprendre tot allò que m'havia d'ensenyar.
No volia descobrir, a l'hora de la mort, que ni tan sols no havia viscut.
No desitjava viure res que no fos vida -m'agrada tant, la vida...-, ni practicar la resignació, tret que no fos absolutament necessari.
Volia viure a fons i esprèmer tota la substància de la vida, d'una manera tan ferma i espartana que en foragités tot allò que li era marginal, reduir la vida a la seva mínima essència i, si resultés mesquina, extreure'n tota la genuïna mesquinesa i fer-la conèixer al món; però si fos sublim, conèixer-la per pròpia experiència i ser capaç d'explicar-ne la veritat després d'aquella propera excursió.

Henry David Thoreau

El caballero de la triste figura

Leí el Quijote por primera vez a los diez años. Me costó lo suyo, por el vocabulario (aunque la edición de Anaya no sé si estaría adaptada...) y porque se metían conmigo los compañeros.
No sé si entendí mucho, aparte de que era importante leerlo, y de que el pobre Quijote me caía bien.

Lo estudié en octavo, lo estudié en Bachillerato. Perdí el gusto por su lectura, aunque siempre lo reconocí como un clásico. Hoy, en una cuarta lectura de las aventuras y desventuras de Don Alonso Quijano, gracias al profesor más joven de mi licenciatura, lo voy a retomar con pasión, porque de nuevo me ha despertado la chispa del interés, porquè ahora entiendo mejor su relevancia: la primera novela moderna en que un individuo se enfrenta al mundo desde la fuerza concienzuda de su subjetividad.

Pa'lante

Donde no haya recursos, que tire la imaginación...

Pinzellada literària al Besòs

21 d'octubre de 2008 - Una nova oportunitat de seguir endavant. El Centre Cívic Besòs, on per casualitat he acabat treballant, va decidir acollir (pactat des del passat abril) un projecte boig i il·lusionat com era el Teatre de les fades. Durant una hora vaig compartir els versos del meu primer llibre en un context brodat de la sensibilitat dels altres artistes. Fotografia, vídeo, música i poesia van flotar en una atmosfera càlida durant una estona. Vaig respirar pau, vaig acostar-me al meu somni, vaig ser més Xahrazad que la resta de muses, perquè explicava les històries amb la vibració única d'un públic en directe. Un dia per no oblidar mai.

El torn de les fades - Una pinzellada literària

Dimarts 21 d’octubre 20.30h – Entrada lliure

Centre Cívic Besòs (Rambla Prim 87-89)

El turno de las hadas és un poemari bilingüe escrit sota el signe de sis dones mitològiques: l´Au Fènix, Morgana, Niamh, Psique, Brighid i Sherezade. L’autora, Maria Patricio, juntament amb un grup d’artistes musicals i visuals us convida a endinsar-vos dins d’un viatge on la poesia no és només l’expressió d’una història, sinó també el punt de partida d’altres creacions artístiques. Les paraules creen imatges, les imatges suggereixen música...

Artistes visuals

• Reyes Disseny Manuel Reyes i Jordi Abad són els responsables de que les fades siguin visibles, havent realitzat les il·lustracions del llibre. A la pinzellada estrenaran curtmetratges introductoris als capítols del poemari.
• Pablo Carballeira Dissenyador i fotògraf aficionat, ha realitzat les imatges que acompanyaran els poemes recitats.

Artistes musicals

Josep Martí i Montoliu - Director del Cor Adinoi i tenor

Mireia López Fernández - Soprano

Laia López Bea - Contralt

Joan Ramon Sabaté Ballesteros - Tenor

Sergi López Bea - Baríton

Adriano Galante - Cantant del grup de rock alternatiu The Beautiful Taste

Us hi esperem a tots (amb molta il·lusió)!

Ens fem grans

Ahir vaig anar a veure un dels grups que havia escoltat bastant durant el meu post-Erasmus. Mirant enrere me n'adono de que durant aquell retorn, que va ser per mi un gran aprenentatge, vaig escoltar el que el Sergi anomena música per tallar-se les venes, en el sentit de lletres radicals i sonoritats menys delicades al que acostumava a sentir.

Serà que ens fem grans. I seguim picotejant d'aquí i d'allà. Segueixo sense classificar-me ni etiquetar-me, llegint el que em dóna la gana, triant pelis diverses i observant, sempre observant mentre em durin aquests ullots rodons, com el món gira, creix i canvia.

De obras de arte y materialismos

"Y así de da uno cuenta, gracias a esta abundantísima literatura moderna de confesión y autoanálisis, que escribir una obra genial es casi una proeza de prodigiosa dificultad. Todo está en contra de la probabilidad de que salga entera e intacta de la mente del escritor. Las circunstancias materiales suelen estar en contra. Los perros ladran; la gente interrumpe; hay que ganar dinero; la salud falla."

Viriginia Wolf - Una habitación propia

Wolf se pregunta (como yo) por qué la Historia nunca ha desvelado los grandes talentos de las mujeres y la clase obrera. Claro, la comodidad de lo material es imprescindible para dedicarse a las obras del espíritu. Y eso siempre me ha provocado una especie de rabieta inevitablemente infantil. Porque lo material siempre tiene un matiz injusto. Y yo siempre me reboto, me cabreo, y escribo sobre intangibles, y me muevo por ideales... y cuando la crisis estalla, y me duele el estómago, no puedo seguir escribiendo. Será hora de crecer, o será hora, como mínimo, de mirar afuera. Y si es coherente (que lo será, me temo) protestar, rebelarme, y trabajar para el cambio.

Descentrar el rellotge

I estic esgotada però feliç... amb els meus llibres, enganxada al mòbil fent plans, petites conspiracions i cimeres d'alegria, sentint com si de debò hagués començat l'any. Quadrar cafès i fer escapades nocturnes als parcs :) em donen la impressió de que a vegades fujo de la meva meitat responsable tot i estar tocant el quart de segle. Sabent que haig de cuidar-me també, però amb molta il·lusió.

Capítols tancats que haig de seguir reflexionant perquè no facin més mal. Capítols oberts que mereixen força nova. Capítols de vells projectes als qui un dia, fregant els plats, trobes la solució. Cançons tristes i amics amb idees noves, i propostes. Sobreviurem a les crisis, i descentrarem el rellotge. El dia no té 32h... però qui sap com funciona el temps de l'ànima?

"I want to live where the soul meets body" - Death Cab for Cutie

P.D. I per la Mercè què? No sé si m'estic tornant supersticiosa, però cada any tinc una sorpresa...

When your mind's made up

Un cop tan sols. I sempre ens n'adonem. Acabo de veure el film "Once" i encara tremolo. Una autèntica faula de la música i de la vida, una història de les que m'arriben, de les persones com tots, que respiren i proven, que enyoren i s'equivoquen. Cançons desgarradores (que a mi m'han recordat molt al meu venerat D. Rice), diàleg el just, i els meus carrers de Dublín, per on passejava fa gairebé un any. Un conte directe, creïble i emocionant, que almenys a mi m'ha tocat molt de prop. Perfecta.

P.D. Començant una nova etapa... esperant que els amics m'esperin dues setmanes més, en les que no existiré per agafar aire definitivament i fins que deixi de sentir-me jove.

Postal al meu retorn

Ja he tornat de vacances. Sempre hi posa el punt i final la Festa Major de Vinaixa, aquest any en insuperable companyia...
Tornar significa haver posat les piles, i he fet els deures. Tinc nous reptes, de tot tipus, i per cada cosa que potser em pesa en tinc una altra que em dóna ales: tornar a la ràdio amb uns continguts més elaborats, el recital ben aviat però amb molta feina per fer, moltes i moltes ganes d'escriure, explicar i mostrar, la possibilitat d'un canvi que esclaireixi alguns dubtes i millori el meu dia a dia... un munt de petites coses que aniré fent alhora que faig forats a l'agenda per trobar a tots aquells que tinc ganes d'abraçar, aquells que saben què significa per mi haver estat al bosc de Morgana i descobrir noves afinitats amb la Dama del Llac... aquells a qui em moro de preguntar en quina constel·lació es mouen ara i què diran els pòssits del cafè que gaudirem...

Constel·lació agitada

Pero, en fin, nuestro lobo estepario ha descubierto dentro de sí, al menos, la duplicidad fáustica; ha logrado hallar que a la unidad de su cuerpo no le es inherente una unidad espiritual, sino que, en el mejor de los casos, sólo se encuentra en camino, con una larga peregrinación por delante, hacia el ideal de esta armonía. Quisiera o vencer dentro de sí al lobo y vivir enteramente como hombre, o, por el contrario, renunciar al hombre y vivir, al menos, como lobo, una vida uniforme, sin desgarramientos.

Hermann Hesse - El lobo estepario

"Sembla com si desitgessis compulsivament ser més... simple."