Nostalgie du soleil

Expectant bocabadada mentre se succeïen els diferents números de l'espectacle Dralion del Cirque du soleil, la primera exclamació que m'ha travessat la ment és que el meu cos és un genuí sac de sorra.
Mentre una parella de trapezistes fan giragonses poètiques al llarg d'una roba aquosa recordo una conversa del passat cap de setmana amb una amiga fisioterapeuta. La fredor del món també ve donada perquè no ens eduquen a saber gaudir del nostre cos. Ja no em refereixo al que, objectivament, deu seu un esclavatge, el que pateixen els artistes de circ, depenent sempre d'un duríssim entrenament per poder dur endavant la seva feina. Parlo d'una normalització de la vida urbana que impliqui educar-nos en la nostra sensibilitat corporal. Segur que més d'un urbanitas nostàlgic d'una vida diferent (encara no tinc clar quina, però diferent) s'ha sentit trasbalsat per un calfred al imaginar-se el lliscar de la roba pel cos dels trapezistes, la sensació de buit que deuen sentir aquells que es veuen suspesos en l'aire contemplant tota la massa de la carpa, la total llibertat i alhora control del moviment del cos al ritme d'una música sensual. Potser per això qualsevol petita concesió (el vent càlid d'aquesta esperada primavera, sense anar més lluny) als sentits ens posa tan sensibles. O potser perquè ho som massa poc, i l'extranyesa sorprèn la nostra pell encartonada.
Un altre detall ha estat el poc que reia la gent. Juraria que en molts moments tots els presents ens hem sentit com nens, però m'ha sorprés molt sentir poques rialles, cosa que devia frustrar bastant als pallassos. M'ha vingut al cap una amiga meva que s'hi dedica en el seu temps lliure en un hospital infantil. Amb ella havíem comentat forces vegades el gran poder d'atracció que exerceix la gent amb sentit de l'humor, i encara més si et saben fer riure. Tota una teràpia, necessària. Se'm fa curiós sortir d'un lloc d'evasió amb una lliçó tan pragmàtica: que necessitem riure, i sentir... més sovint. I amb la raó per estar escrivint a aquestes hores sonàmbules: unes ganes boges per sentir de nou el sol d'estiu a l'esquena, i d'observar la meva ombra quieta per un cop al meu costat. Hauré d'esperar encara un poc...

In fictio veritas

"La literatura està plena de coses inútils
absolutament necessàries"

"La filosofia sembla que es dediqui només a la veritat,
però potser diu tan sols fantasies;
i la literatura sembla que només es dediqui a fantasies,
però potser diu la veritat."
Afirma Pereira - ANTONIO TABBUCCHI

"El estado de ánimo que le conduce a sus juguetes (a mi hijo) es similar al que me sienta frente a mi máquina: insatisfacción, aburrimiento, deseo de ceder la palabra al otro o a los otros que hay en nosotros mismos.·
París no se acaba nunca - Enrique Vila-Matas

"Hay peores cárceles que las palabras."
La Sombra del viento - Carlos Ruiz Zafón

@-->->---

Una estona de cel

Hi ha instants que ens semblen eterns i estones llargues que passen sense que els sentim. Als primers els hi diríem vida, i als segons, rutina.
Els caps de setmana es converteixen de tant en tant en un bon exemple d'això. Bé, no és una rutina definida, o potser sóc jo que sóc extranya. Però recordo que ara fa cosa d'un any em llençava a la carretera durant set hores en dos dies per tal de passar alguna estona per recordar. Jo i el meu soliloqui durant set hores per tal de tenir algun trosset de vida que tornar-me a endur cap a casa un cop passat el cap de setmana.
Altres vegades aguantem tota una setmana per una estona de cafè, de fer passar la nostra veu a través del temps i de l'espai per percebre el meravellós fenomen de que algú escolta. I és que cada dia ho tinc més clar, escoltar és la medicina de la solitud del nostre segle d'estrés i inseguretats. O tres hores de cotxe mirant el cel. O sis hores de classe per sortir al passadís. O un any per tal de preparar bé alguna cosa que esperem. La paciència també és un valor en extinció, jo mateixa me n'adono que cada cop en tinc menys. Serà que no destrio prou bé la vida de la rutina, el que m'impedeix de motivar-me prou com per tenir paciència.
Tan és. Ara mateix tan és. "Aquest temps robat fa tirar endavant fins poder arribar al proper..."

Despierta-Me!!!!

Avui en el trasbord de Diagonal de L5 a L3 he patit una extranya al·lucinació. M'he vist de sobte pujant escales, travessant un passadís ple de gent histérica, emmarcada d'un blau demòcrata i elèctric que em recordava alguna cosa, i en un túnel on enormes fotografies m'enviaven missatges imperatius amb unes M de color verd poma...
"Hauràs de tornar al cafè, amb el te no fas prou". Angelito! Res més lluny que una falta de cafeïna, el malson era real. Es tracta d'un fenomen cada cop més freqüent a la ciutat, en que ens submergim en immensos anuncis absurds que intenten deixar de ser subliminals per passar a ser imperatius (compra-M!Consumeix-M!... aquests explícit verbs encara no els he vist...).
Ho trobo demencial. Si almenys aprofitessin tot aquest poder mediàtic de submergir als usuaris del metro per fer-los la vida més fàcil (que ja se sap, que els qui utilitzen massa el metro, i especialment els trasbords com l'esmentat, acaben patint severes depressions) com ara, transportar-nos durant un passadís a un lloc paradisíac, no demano ja uns cims nevats i un silenci blau i net, però amb unes vistes a la Côte d'Azur em comformaria... o amb la humana tasca que fan els músics al metro, sense anar més lluny.
Crec que és al Canadá on una gent molt interessant (www.adbusters.org) que estan realment preocupats per la salut mental/ideològica de tots els que som potencials consumidors (és a dir, TOTS, ja siguin productes materials, socials, o polítics), van aconseguir prohibir que hi hagués publicitat de qualsevol tipus a les escoles públiques. Això repercutia directament en les màquines de refrescos. Coca-cola sembla que es va emprenyar força. Però els escolars canadencs avui poden crèixer sense relacionar les seves estones de pati amb la beguda de la felicitat.
Tan de bo l'espai públic fos respectat realment. Em temo que ens queda molt per veure-ho. Perquè tot allò material (incloses les parets del metro) sembla tenir preu, així que espero que el col·lectiu Adbusters es solidaritzi amb la resta de nacions i publiquin ben aviat un manual d'evasió davant de tan greus agressions mentals.

Més Damien, sisplau

Esperant ja un nou disc...buscant pertot una postal delicada...
Per quan un concert a Barcelona?

Més sobre en Damien Rice:
www.damienrice.com
www.damienrice.co.uk

We might kiss when we are alone
When nobody's watching
We might take it home
We might make out when nobody's there
It's not that we're scared
It's just that it's delicate

- Delicate -

Nothing unusual, nothing strange
Close to nothing at all
The same old scenario, the same old rain
And there's no explosions here
Then something unusual, something strange
Comes from nothing at all
I saw a spaceship fly by your window
Did you see it disappear?
Amie come sit on my wall
And read me the story of O
And tell it like you still believe
That the end of the century
Brings a change for you and me

- Amie -

Poesia després d'Auschwitz?

"Habermas ja ho va plantejar, "Pot haver-hi poesia després d'Auschwitz?"" Amb aquesta frase, el professor Francesc Serra es referia a una altra versió de la frase que surt de la expressió existencial i perduda de John Turturro, que interpreta a Primo Levi en la pel·lícula La Tregua.
- God cannot exist, if Auschwitz exists.
Fins ara (la segona part la veurem el proper divendres), una película que val molt la pena. Enfocada des de la humanitat, les experiències de Primo Levi des de l'alliberament del camp de concentració de camí cap a Turí mostren la cara de la guerra després de la guerra, on la guerra segueix latent, però especialment el que es respira són les coses que tenen en comú tots els homes, jueus, soldats, russos, de qualsevol origen o bandera: preocupacions pel seus (a vegades més que per un mateix), esperança per la vida malgrat l'horror...
Encara hem de veure moltes películes per arribar a fer-nos una idea del que hem estat (i som) capaços de fer a través de la guerra. I encara ha de passar molt de temps per entendre que, malgrat a nosaltres ens arribi d'aquesta manera, no són ficció.

Dragones Verdes

tendré dragones verdes mirando en otros ojos
reflejos transparentes donde entenderlo todo
- Pedro Guerra. Dragones verdes -

M'aixecaré un dia i no hi haurà res pendent. Serà abans de que m'enviin un mail des de Grenoble (com s'adjunta una banda sonora en un mail? Segurament trobarem la manera...), abans de que vagi a rebre a l'aeroport a una passatgera procedent de Stansted (o serà París?) per endinsar-nos un videoclip que dura anys intermitentment... Amb una mica de sort, serà potser abans de que torni a classe la que busca un kilòmetre zero per Alemanya. I serà gràcies a "los dragones verdes". Verds d'esperança. Sorgits de la terra o de l'aire, et recorden que s'ha d'escoltar el món, el que ens envolta. Que s'ha de tenir fe. I que es pot viure de l'aire. Els ulls dels altres que et porten a mirar més enllà, aquells ulls sobre un somriure que et fan entendre que cap dia té perquè acabar del tot emboirat... si, malgrat encara no tinguis nord (tot i que sí brúixola), tens algú a qui adreçar la mirada i recordar que la millor tria, l'aposta més coherent, és la vida.
Gràcies. Per totes les crides recíproques, i encara més per les respostes.
Potser aquest no és l'escrit més idoni per un blog, però sabent que llegireu això, em quedo molt més tranquila.

Melòmans

És igual on siguis, ni l'hora que sigui, si estàs sol, enmig de la multitud o en la millor companyia possible. Són la teva obsessió, la teva perdició, la droga més dolça. Estan per tot arreu, i saps que no em refereixo a la que porta el conductor de l'autobús, la que sona de fons mentre prens un cafè o la de la sala d'espera. Estan als teus ulls, (n'he vistes moltes a la zona lagrimal, altres a la cua de l'ull, i hi ha qui les té a la lent, incrustades a l'iris), als teus cabells, a la punta més sensible dels teus dits. I no cal que sagnis, no cal que ploris, per tenir-les amb tu en el silenci. No sé si és una forma (o deformació) de personalitat, o és un gen irreversible. Però tu, que comparteixes amb mi aquesta extranya afecció, saps que les persegueixes, les creus, les memoritzes i les fas viatjar amb tu perquè en el fons, en voldries merèixer alguna de les millors. Vols fer de la teva vida un instant tan transcendental i poderós que siguin la teva perfecta banda sonora. Potser en la solitud d'una instant crucial, una cançó et faci companyia. O potser, en la màgia de les casualitats, sentis alhora que algú altre la mateixa melodia en un instant. I en aquesta recerca partim, vivim i respirem, afectats per aquesta extranya malaltia. Que siguin totes com aquesta.

Rendibilitat

Crec recordar que la rendibilitat d'una cosa és el màxim profit que se li treu del temps de treball. Calculo que, amb tot el que ja faig, avui m'ha proposat de treure tres tardes per setmana més per tal de rentabilitzar el meu temps, aprofitar al màxim la meva carrera, i poder fer una feina molt ben feta. L'apreciació del temps necessari es defineix per com explotar el màxim de feina en el mínim temps que necessito per fer-la bé.
I doncs? Aviam, si ja m'aixeco a les set cada matí amb el propòsit mai acabat d'acomplir de llegir el diari (ilusa de mi, EL PAIS és massa dens per les set del matí) i me'n vaig a dormir a la una, puc estirar una hora de cada banda. Però no serà suficient. Puc començar a dinar en deu minuts enlloc de vint, i assegurar-me que algú em fa el dinar cada dia. Si ho aplico als sopars augmentarà el guany. Puc deixar de llegir al metro per posar-me a estudiar. Puc no enviar cap més mail ni missatge als meus amics. Puc no sortir a passejar i fotre'm de cap al metro malgrat el bon temps. Puc no escoltar música. No sé si serà prou per convertir-me en rendible i aconseguir tot allò que em fa ilusió, que em ve de gust, i en el que m'acabo comprometent.
Què faig escrivint ara? Em va una flaixbac d'un altre moment perdut justament ahir. Tres bons amics em van dir que escrivís. Per a què servirà escriure? Encara no ho tinc clar. Potser servirà per adonar-me de que només les coses poden arribar a ser rendibles, i que, per bé o per mal, encara sóc una persona. Esgotada, però persona. I començo a rendir-me d'aquesta situació.

Quiero vivir, quiero sentir
el universo sobre mí
quiero correr en libertad
quiero encontrar mi sitio...

-Amaral-

Pájaros en la cabeza

Extranya rutina, la que em fa arribar al migdia a la UAB. En bona companyia. Un temps esplèndid i un nou disc acabat de descobrir. Per alguns serà molt comercial, però avui només necessito una veu clara, unes paraules directes i una melodia dolça: això és Pájaros en la cabeza, d'Amaral. Un crit de llibertat a El Universo sobre mí, un record revifat a Días de verano... i les que em queden per descobrir encara. Surto del cotxe i la gespa, humida i tendra, em tempta en silenci, però toca anar a classe. El dia em depararà encara un parell de sorpreses més grates que el temps que s'acabarà ennuvolant: retrobar els companys a classe, xerrar una estona de política al migdia, de música a la sobretaula i de la vocació de cadascú (la que trobem a la uni, i la que edifiquem fora d'ella) a mig vespre. Tot promet encara. I Hoy es siempre todavía.

Dubtes (o vida després de La Sombra del Viento)

Tinc la sensació de que la literatura s'assembla d'alguna manera a un festí gastronòmic en tota regla... i és aquí on ve la gran complicació culinària... després d'un tiberi fantàstic, els postres no han de desmerèixer, no? Doncs porto des de meitat de setmana santa esperant el postre. Tot perquè va caure a les meves mans "La Sombra del Viento", un dels llibres que està des que el vaig acabar a la meva biblioteca d'inseparables... Feia molt de temps que no m'emocionava tant un llibre, i confesso que he passat la pasqua enganxada irremeiablement... Però, i ara què?

Tinc unes quantes opcions triades, i el dubte encara em sotja... la lectura obligatòria de francès (que de fet és trampa, perquè ja he vist la versió cinematogràfica de Long dimanche de fiançailles...) o Los Miserables de Victor Hugo? També tinc per l'escriptori la biografia de Pere Casaldàliga... I avui a la biblioteca m'he equipat amb un recull de contes de Pedrolo... aix... sobre la tauleta de nit encara descansen uns maltractats (pel meu maleït estrés de la última època) llibres de poesia...

Chapeau per Carlos Ruiz Zafón! I mil gràcies pels que me'l vau recomanar amb insistència.

Embruix

Tot allò que enterra la sorra
tard o d'hora ho revel·la el mar.
Pots intentar tancar les teves ferides
amb la sal de la platja.
Abans que canviï la lluna un quart
dansarà entre les onades
la cançó d'un nou batec.

Cierta compañera de viaje seguirá teniendo razón. No nos queda otra cosa. Pero no puedo dejar de creer que en cierto modo, es una extraña condena. La de los malditos seres de esperanza. Nunca aprenderemos la lección.

Cannonball

Stones taught me to fly
Love taught me to cry
So come on courage!
Teach me to be shy
'Cause it's not hard to fall
And I don't WANNA scare her
It's not hard to fall
And I don't wanna lose
It's not hard to grow
When you know that you just don't know

- Damien Rice.

Primavera, por fin

Un sol de media tarde descubre matices marrones en el pelaje negro de mi gato. Por fin, la luz es más dulce. Por suerte aún podemos sentir calor, en medio del frío que ha carcomido todos los poros de este invierno agitado. Recuesto mi cabeza junto a la suya, en un sueño feliz y sencillo de sábado de sobremesa en silencio. Veo a través de la ventana la copa de un plátano urbano. Unas pequeñas perlas brillan cual diamantes en la rutina luminosa. Seran nuevas hojas pronto. Hojas donde las líneas hablaran de vida, por cuyos nervios fluirán los impulsos del próximo verano. Ramas que olvidaran todas las tormentas, pero recordaran las palabras del viento. Los árboles también se han desnudado este invierno, y también han sido azotados por un frío que a ratos se ha disfrazado de bonanza. Y ahora, olvidemos los cristales agudos de los hielos pasados, por el bien de la primavera que va a despertar. No más invierno, no más febreros.
Me acurruco como los botones verde esperanza del platanero, uno más en la immensa ciudad. Voy a dormir, por fin. Pero no demasiado. La primavera me espera fuera.

She broke down the other day, yeah you
know

Some things in life may change

But some things they stay the same

Like time, there's always time

On my mind

So pass me by, I'll be fine

Just give me time

- Damien Rice -

"Sourire est gratuit"

Tot comença amb un somriure. Somrient canvien els escenaris. No somriuen els que són feliços, sinó els que tenen les ganes i la esperança de ser-ho. La lliçó, retornada a la meva agenda gràcies a "El señor Ibrahim y la flores del Corán", no pot ser més certa. Però és una veritat de les que fàcilment oblidem. És curiós com ens la recorden persones anònimes en moments precisos. Una fotografia per la posteritat ha de tenir el garant d'un signe vital de felicitat com és el somriure. També els dies memorables. Però i la rutina? A què somriem? A qui?
Per sort, sovint les lliçons més importants ens són recordades, a vegades per autèntics desconeguts que ens les deixen caure sense buscar res a canvi. Recordo instants de sentir-me estranya, a més d'estrangera... i que tot sovint(mai passaven gaires setmanes fins que es repetia el cas), et trobes algú, als autobusos, o als ponts (no sé perquè recordo concretament aquests llocs) que et recordava que la vida no s'obre a tu quan tens por. I al forma de derrotar la por és accessible. "Sourire est gratuit, mademoiselle" -sempre obrint un parèntesi d'orella a orella.(*)

Una troballa: al revers d'una revista he trobat un anunci dels que creia que ja no existien. De France Boissons. "Per respondre a mil preguntes, només cal fer-ne una: Fem un cafè?" Creia que la publicitat a penes tenia entranyes, però veig que es van superant!

Per cert... avui és Saint Patrick's Day!!! Molta alegria als de la verda Irlanda! Se us troba a faltar... però per remeiar-ho, tan sols s'ha d'anar al carrer Ferran :)

(*) Veure 'Largo domingo de noviazgo'.

Vitalisme, senzillament

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

José Agustín Goytisolo - "Palabras para Julia"

Instants d'espiral

No sé si té molt de sentit començar un blog parlant del temps, o potser precisament és una forma prou oportuna. El cas és que ahir, al posar-li el nom a la pàgina, ho vaig fer en referència a un pensament que em ronda de tant en tant. No sóc una lectora àvida d'aquests tipus de llibres, però per circumstàncies de la vida em va caure a les mans un llibre d'en Bucay, on en una de les reflexions cita al Petit Príncep. Contràriament a Bucay, el gran ingenu de Saint-Exúpery sí que és en mi una lectura reiterada. El paràgraf que cita Bucay es refereix a quan en el planeta del geògraf, el prícep li demana registrar la seva rosa, però el geògraf li respon:

- No enregistrem flors, no es poden prendre com a referència les coses efímeres.
I el geògraf li explicà al Petit Príncep que efímer significa amençat d'una prompta desparició.
Quan el Petit Príncep ho sentí, s'entristí molt. S'havia adonat que la seva rosa era efímera...

Bé, jo reivindico en aquest espai les coses efímeres. Perquè crec que són els autèntics fragments de vida pels quals ens sentim vius i pels que seguim somiant. La rutina de tant en tant ens proporciona una postal absurda però colorida, que no té res a veure amb el nostre anar fent diari, i per això mor, però precisament per això, com un paper fotogràfic, l'estampem en la memòria. Puc afirmar que els instants són una de les coses més valuoses de la vida, dotats d'una bellesa insondable que apreciem amb el temps, plens de poesia. Aquella mirada fugaç, aquella cançó d'un músic de carrer just quan caminaves sol pel barri gòtic, aquell somriure còmplice, aquelles paraules que s'endugué el vent... Són regals que ens multipliquen el temps de vida. Instants que es transformen en espirals, dotats de profunditat i matisos difícilment descriptibles.

Només vull destacar la bellesa d'aquests. Reivindico allò efímer, perquè em fa sentir viva. O més ben dit, reivindico la recerca d'instants espiral, per tal de seguir sentint-me viva, i que encara hi ha esperança en l'asfalt, coses a dir entre les estridències, i cançons que inmortalitzaran el que vam perdre per sempre... excepte en els nostres somnis.