
... hasta la vuelta!
Estrany nom que no em pertany. Potser algun dia. És una estructura imaginària. O no. No vull créixer en una única direcció, desenvolupar un sol dels aspectes vitals. Crec possible la configuració en parcel·les diferenciades però coordinades, on el conjunt ens fa únics. La estabilitat o dinamisme depèn de com respirem el nostre temps, de com ens fem lliures.
Enviat des del meu iPhone
He vuelto. Hace siglos que no actualizo. En fin, es siempre una confrontación volver después de mucho tiempo. Da esa vergüenza perezosa del que se verá juzgado, si no por el lector, seguro por el paso del tiempo. Pero al ser un blog y no estrictamente literario, tengo la clemencia de que lo que se cuenta no son más que retacitos de mi vida, y como tal, no se juzga su estilo (al menos no tengo amigos que hagan esas cosas).
Punt de partida: el títol
No sé com s’ho fan altres escriptors, però en el cas de Societat Anònima, tot va partir de la idea del títol. Anava donant voltes a voler expressar una certa reivindicació de l’espiritualitat empetitida, aquella quotidiana, subtil, i que potser per això era la que m’havia de salvar. En un moment en que no hi havia grans gestes a la cada cantonada. A mesura que una entra en l’edat adulta, notava que el materialisme, la rutina, un cert desencís, m’anava angoixant. Jo sentia que no era la meva professió, no era la generació a la que pertanyo, no era el meu gènere ni era les marques que consumeixo. Era alguna cosa diferent. I per això em feia anònima. No recordo com va caure’m el títol, però el doble sentit entre una cosa absolutament material, com una empresa, i l’ambigüitat d’assumir que la societat som éssers anònims, que alhora són petits herois en les seves històries.
L’hule curt i cinc tamborets
Tempus Fugit
Tenia clar que el que ens impulsa a sentir-nos anònims en la massa és sovint el fet de no apreciar el temps. És una de les meves obsessions, el maleït i etern Tempus Fugit. És la nostàlgia pel temps que perdem el que ens fa oblidar que podem trobar la bellesa en cada gest, en cada petitesa. Una certa pressa, una certa impaciència… per això em vaig entestar en trobar una història per cada hora del dia. No hi ha moment en que en algun lloc estigui passant alguna cosa que val la pena. I el dia i la nit donen resultats diferents. Mentre que al dia sovint ens trobem enfrontats a la grisor d’uns horaris, unes obligacions, un ser esperit enfront un ser producte; la nit en canvi, ens desvetlla passions que no ens deixen dormir, ens enfronta a miralls sobre nosaltres mateixos.
Transició
Forever someone else
Però per acabar de trobar un enfoc social pel que escrivia.El pas definitiu va arribar en forma de llibre, concretament, d’antologia poètica a càrrec de Richard Zentih de l’obra de Fernando Pessoa, un llibre comprat a última hora, pagant a la caixa d’una llibreria Bertrand a Lisboa, típica compra compulsiva, d’aquelles que també surten en el present poemari. El títol era Forever someone else. Clarament, Pessoa era algú que podia portar a un extrem absolutament admirable i poètic aquesta traslació de la seva personalitat, però a mi em quedava un altre repte: el de sortir de mi mateixa i observar les històries alienes. És a dir, posar en pràctica el meu propòsit.
Blues on your throat
La recerca de la bellesa
La resta és biografia, i no interessa gaire. Potser remarcar que el llibre es va escriure ràpid, i que ara potser encara hi posaria més cura en la forma, però no en les històries. El vaig escriure en un moment en que realment necessitava trobar la bellesa fora, per tal de refer-me per dins. Perquè a vegades la bellesa és la salvació més potent per retrobar la fe. Totes les històries trobades em van configurar en el màxim propòsit del poemari, que era recuperar la esperança, la vitalitat. L’últim que voldria seria que els meus poemes poguessin semblar qualsevol cosa succedània de l’autoajuda, però no puc negar que escriure m’és terapèutic. Sobretot per mantenir els ideals en moments en que el món sembla anar per una altra banda.
Hi ha moments en que el dubte entre ser
La vella recitadora cansada
O la imatge renovada d’esperança
M’esperona encara
a voler canviar el món per la lluna.
L’esperança
M’encantaria que els qui llegiu el llibre sentíssiu en la diversitat d’històries un rerefons positiu. No entraré a posar noms als anònims, ni a desvetllar en quina part sóc jo mateixa en cada poema, o si sóc sempre algú altre. Si és una mirada o si hi ha una experiència. Al cap i a la fi, el que compta per mi, són els moments de claror que s’entrelluquen enmig de la grisor del conjunt massificat i automatitzat.
Malgrat hi hagi poemes molt tristos, malgrat el dia estigui ple de personatges que sospiren, i la nit de somiadors que no es troben a si mateixos. En ells hi ha un anhel per viure, per exprèmer els instants que destaquen en la grisor del pas del temps.
Nova terminal
(Apunts de la presentació del llibre Societat Anònima el 3 de juny del 2010 a Catalònia)
Com podria presentar el meu poemari, Societat Anònima – 24 hores a la finestra, de forma coherent, és a dir, sense mostrar la seva identitat personal i individual, sinó la essència del missatge que volia donar. I en cinc minuts, obviament. El temps de deixar reposar unes magdalenes, d’aquelles que tenen un poder tan evocatiu. O el temps que passi un metro, com el que us ha dut a tots fins aquí, i que us durà d’aquí fins a qui sap on, i almenys a mi, m’encantaria saber-ho… així que aprofito a tots per donar-vos les gràcies per acompanyar-me en aquest moment, que us intento explicar el perquè de les petites històries del meu llibre aquí en aquesta fàbrica, que és on, per exemple, hi va treballar un temps la meva àvia i la seva germana bessona…
No voldria (ni crec que pogués) parlar de totes les veus que s’han incorporat a la meva escriptura, tot i que hauria d’agrair a alguns presents les recomanacions que m’han dut a les lectures que han omplert de sentit la meva vida: el teòleg que em parlà de Rilke, el casset del cantautor dels pares que cantava León Felipe, els amics que em van regalar McCullers, Auden, Hesse…
I sense voler-ho, ja he posat cara i nom a l’anonimat. No hi ha res a fer. La bellesa de l’ésser humà destaca per sobre de la grisor de la rutina, de la uniformitat de la massa… no s’ha de confondre la igualtat entre humans, amb que, almenys en el meu cas, per tal de comprendre-la i apreciar-la, cal saber com respira cadascú. No pot valorar-se la totalitat sense entendre’n les parts d’aquesta urbana societat anònima. Això és el que he intentat fer. I a més recompensa. Les històries de cada hora del dia mostren una varietat i una intensitat que a mi m’ha dut al més clar enamorament de tots els personatges.
Deuen quedar-me tres minuts. El que dura una caçó, vaja. Llàstima que no sigui el mateix, ho sé perquè sovint escric escoltant cançons i sé del poder evocatiu que tenen per mirar-se endins. Però aquí ha estat la diferència. Amb Societat Anònima he buscat mirar enfora. En un gest optimista, perquè a vegades quan la nit cau a sobre nostre, és el món que gira, que ens recorda per on surt el sol.
Això és Societat Anònima. Un ventall d’hores que miren des de la finestra tot el que hi ha fora. Tot el que val la pena, amagat entre el materialisme dens i uniformitzador que ens confon. També ha estat anar un pas més enllà en els versos d’Alberto Caeiro, aquells que diuen “ No tinc ambicions ni destijos, ser poeta no és una ambició meva, és la meva manera d’estar sola”, a integrar-los en les paraules de Herman Hesse a Demian: “Els homes es refugien els uns en els altres, perquè tenen por els uns dels altres…Només tenim por quan no estem d’acord amb nosaltres mateixos. Tenen por perquè mai no s’han conegut ells mateixos. Una comunitat d’éssers humans que tenen por de l’inconegut dins ells mateixos!”. També ha estat una mica el que jo dic “sortir de l’armari”, i escriure no només a nivell vivencial i íntim sinó en una recerca estètica cap al meu tema: la esperança.
Per això aquesta Societat Anònima no m’ha sortit pessimista, sinó amb una mirada conciliadora entre la capacitat humana i el perill de la grisor. Hi ha històries pròpies, obviament, perquè aquest pas de coneixe’s a un mateix també està implícit en el moviment cap a la comprensió de l’altre. Però sobretot, crec que hi ha tendresa. La tendresa de saber-nos anònims, i tanmateix importants, en petits instants de bellesa, que podem trobar en cada cantonada d’aquesta gran ciutat, i de tot arreu.
Potser em faltava omplir un minut. És tot vostre, per estrenar i que sorgeixi qualsevol postal inoblidable.
Espero a mi padre. Llega tarde la presentación. Me gusta esta librería, es como una casa de muñecas. Abro un libro de Eliot, el que me recomendó J.