L'amor és sagrat

Cau la pluja fora, i tot i que els revolucionaris de fa 40 anys somiaven amb que pogués netejar-ho tot, les trencadisses internes no poden escombrar-se tan fàcilment.
La realitat no podem conèixer-la de forma absoluta, és potser per això que els prejudicis, o els judicis ràpids i precipitats ens donen tants problemes. Això barrejat amb una pràctica cultural com és la de fer safareig, ocasiona malentesos i genera màscares de sal, que erosionen a qui les porta i deformen la visió dels altres, no sempre disposats a trencar-la per veure-hi més enllà.
A tot això, i per motiu del desig de que la pluja escombri, inflo un globus aerostàtic que denuncia que l'amor és sagrat. Contra els dards de les opinions fàcils, ningú té dret a jutjat l'amor, si no són les persones implicades. Massa persones he vist patir per aquestes injerències, i massa vegades m'hauré de recordar, pels problemes que veig que dóna, que mai sabrem ser prou tolerants.

Recordo el film 'Expiación'. Com un comentari fora de lloc trenca el món de dues persones. Quantes llàgrimes s'hauran de vessar encara fins que el sol fongui totes les màscares... què poètic sonaria això en la cançó de Bob Dylan. Llàstima que ni la pluja ni el bon temps poden curar les ferides, i que depèn de les persones no interferir en les relacions humanes d'una cosa tan subtil, única i paradòjicament fràgil i forta com és l'amor. Tot depèn de nosaltres, de que veiem la trascendència de les paraules, i el sagrat que, encara avui, és l'amor.