Evito passar per tots els cafès. Creuo els carrers sense mirar a qui em trobo. Sé que tinc una cita que, paradoxalment, desitjo amb una curiositat perversa. Perquè trascendeix totes les normes: d'ètica periodística, de bloqueig de sentiments i, sobretot de processos naturals.
Però la professora de Literatura Portuguesa m'ha concertat una entrevista amb Àlvaro de Campos. I des de que llegia els seus versos al cafè de la plaça de la petita Bunyola fins ara, m'he suïcidat amb ell, plorat amb ell i sentit calfreds amb l'histerisme adolescent que ens va ser comú.
No m'han ensenyat mai a fer entrevistes a fantasmes. De totes maneres, potser m'han ensenyat ben poc. Em moro de ganes de que em feliciti per haver-lo comprès, quan sé en realitat que és tan pluriforme i fràgil que mai arribaré a saber qui és, perquè ell mateix es busca, amb una melangia profunda, i alhora amb una força mal dosificada envers el món.
Mr. de Campos, benvingut a casa meva. No intenti copsar la meva essència: l'objecte d'estudi és vosté. Tot i que estic ben segura que en el fons, sempre ho ha sabut en cada paraula seva.
Entrades
3 comentaris:
És un exercici que, com a mínim, exigeix atenció... i per tant, és interessant! Si fas aquesta entrevista amb paraules, si l'aconsegueixes, please: comparteix-la. L'audiència demana sentir de Campos.
:)
M'ha costat sang, suor, llàgrimes i un mes d'incertesa, però ja la tinc. He sobreviscut a la tristesa seductora i histèrica de l'enginyer viatger, i puc dir que té tant de misteri com de familiar. Absolutament adorable. Te la passaré quan la experta en el tema (Isabel Soler) em faci les degudes correccions. No vull difamar la imatge de de Campos amb les meves intuicions!
I tornarà a renèixer, i tornaré a ella, i amb aquesta pluja d'escriptura barroca des de prop del Palau aconsegueixo trobar-la i tornar a sentir el que aquest món verd m'ha fet sentir...
Publica un comentari a l'entrada