Estrany nom que no em pertany. Potser algun dia. És una estructura imaginària. O no. No vull créixer en una única direcció, desenvolupar un sol dels aspectes vitals. Crec possible la configuració en parcel·les diferenciades però coordinades, on el conjunt ens fa únics. La estabilitat o dinamisme depèn de com respirem el nostre temps, de com ens fem lliures.
Malgrat el que m'ha costat llevar-me (em passa amb la tristor emergent, com si fos la superfície de la vigília), avui no arribo tard a classe. Un músic petitó i castany canta it's a kind of girl you love so much it makes you sorry a la sortida del metro Universitat, i em giro, repetidament. Avui Catelli parla de Virginia Woolf, la seva joventut, els seus mètodes. Com les veus de 'Les onades', suro confusa, sense direcció, sense esperança... how many times, how many times... que cantava Bob Dylan... o potser, el que m'està passant és una cançó de Leonard Cohen. Espero que no sigui Halellujah.
Perquè vau estar fantàstics, i perquè esteu aprenent moltíssim. Perquè estic convençuda de que si seguiu endavant, el que guanyeu artísticament serà molt gran. I perquè des del primer dia, crec en cadascun de vosaltres.
Love is a dress that you made long to hide your knees love to say this to your face, "I'll love you only" for your days and excitement, what will you keep for to wear? someday drawing you different, may I be weaved in your hair?
Love and some verses you hear say what you can't say love to say this in your ear, "I'll love you that way" from your changing contentments, what will you choose for to share? someday drawing you different, may I be weaved in your hair?
Iron & wine - Love & some verses Qui sap? Quan el temps ha de deixar d'existir per força (fer càlculs és massa dolorós), on se'n va l'energia? On importa la veritat? L'esperança és capriciosa, com un vi novell pres en una nit de primavera.
Com les d'aquests joves promeses, 'Si se acuerda Cris'. Demà és la seva prova de foc, i jo estic tremendament orgullosa d'haver-los seguit de prop des del bon començament. No deixeu de caminar!
Un ateu californià porta vuit anys reproduint el llibre més antic i rellevant de la literatura i la cultura occidental. El seu gran poder narratiu l'atrau, i s'ha dedicat a representar els fragments del sagrat llibre amb ninos de Lego. Per a ell només és una manera d'aproximar-se al llibre. Fa uns dies em passava pel cap el gran poder narratiu i divulgador dels vitralls i les esculptures de les esglésies, on avui la gent sovint entra a dures penes quan fa turisme o en dates assenyalades. Avui em sorprèn gratament aquesta iniciativa de divulgació per internet. No us ho perdeu a www.thebricktestament.com. Bona Pasqua!
Perquè les rialles amb el meu pare descobrint "Els millors professors europeus" no tenen preu. I perquè enyoro, de tot cor, acompanyar ma mare al Mercat de Sant Martí, somriure al carnisser de les millors croquetes del món, esperar el paraigües de xocolata del de les pastes, i veure com hi ha coses que, gràcies a Déu, segueixen igual (malgrat un Mercadone s'hi allotgi al cor del Mercat)...
Vam quedar amb en Sergio que el títol vindria a significar una falsa modèstia, segons el tòpic literari. Però és molt més que això. És una imatge de reflex lacanià, és tot el que estic aprenent. És vida en estat quotidià, en estat verídic, en subjectivitat autèntica. No puc participar amb més cançons a la expo de lletres, però aquesta ben mereixeria ser-hi.
Acabo de descobrir una part de la lletra de l'Halellujah de Leonard Cohen que no hi havia parat esment, perquè acostumo a sentir més la versió de Jeff Buckley que la omet. És preciosa, pels amants de la paraula, i pels amants tout court. En un moment de crisi (econòmica) diuen que l'art es fa més fort. Si més no, l'art m'ajuda a superar aquestes petites vileses de l'infern quotidià, per reforçar-me la bellesa de les coses autèntiques, com la que aquesta cançó em va portar un dia... You say I took the name in vain I don't even know the name but if I did, well really, what's it to you? there's is a blaze of light in every word it doesn't matter which you heard the holy or the broken Hallelujah
I did my best, it wasn't much I couldn't feel, so I tried to touch I've told the truth, I didn't come to fool you And even though it all went wrong I'll stand before the Lord of Song with nothing in my tongue but Hallelujah
(Poso la traducció, múrria, que he fet)
Hi havia un temps en que em deixaves saber que t'estava succeint a dins però ara ja no m'ho ensenyes, oi que no? I recorda quan em vaig mudar cap a tu el colom sagrat també ho va fer i cada sospir que exhalàvem era Alel·luia
Dius que he dit el nom en va quan ni tan sols sabia el nom, però si ho he fet, en realitat, què més et dóna? Hi ha una flama de llum en cada paraula, no importa gaire quina sentis si la sagrada o la trencada Alel·luia
Vaig fer el que vaig poder, que no era molt, no podia sentir res, així que vaig provar de tocar vaig dir la veritat, no vaig venir a enganyar-te i malgrat això, es va malmetre tot així que compareixeré davant el Senyor de la Cançó amb res a la meva llengua que no sigui un Alel·luia
Un te amb una nova amiga després de dues hores fent cua a Secretaria de la Facultat; un torrent de noves idees i connexions compartides. La observació atenta i constructiva d'algú que torna a reprendre's a si mateix, que torna a normalitzar la seva vida i se sent útil de nou. Una escapada sorpresa després de la feina a un lloc recorrent, màgic i únic. Una cafeteria a mig matí, entrepà i te, on puc començar (per fi) un nou poema. Una llibreria increïblement acollidora i sincera, amb uns llibreters experts, tot el que em cal per reconstruir-me.
No hi ha camí per aquell que busca un refugi. Tan sols grans oportunitats.
De donar explicacions de la meva vida. De que em recordin els problemes que em podrien sotjar, quan ara mateix no en tinc. De tenir edat per ocupar-me de la meva vida. La que tinc. La que vull. De que no m'entenguin quan tinc coses a fer, perquè el meu cap va tant de pressa en l'ara, ara que torna a confiar en el futur, que no vull preocupar-me per problemes que encara no tinc.
Què és la culpabilitat, en realitat, i per què em sotja? Hauria de rellegir Kafka, segurament...
Qué lindo reencontrarte! I sí, passen els mesos i a cops deixo que la rutina m'ofegui, i tu estàs lluny lluny, però sé que les tecnologies podrien solventar-ho i malgrat tot... tornem a veure'ns des de fa gairebé un any i no ha passat res. Els nostres somnis van canviant de forma, com tot allò que és viu, i seguim atents a la recerca, amb la ploma, amb la càmera, amb els ulls i amb la voluntat... Desitjo que tinguis molta sort!
Acabats examens, ahir no veia ni les notes senzilles dels madrigals. Avui m'he aixecat feble, però un bon esmorzar, un munt de llibres nous, un somriure al obrir els ulls (i al tancar-los) i... un nou disc d'aquell amb qui el meu sentiment crític queda anul·lat: The Boss. 'Outlaw Pete' gairebé em fa plorar, i 'Queen of the supermarket' em fa treure de nou la meva empenta pel cicle aDONA't del Besòs, i tot el que em queda per aprendre del feminisme...
Però enmig de panteres, xacals, gossos de presa, de simis i escorpins, de voltors i de serpents, de monstres udolants, grunyidors i llisquents, en els corrals infames del vici i la feblesa,
un n'hi ha de més lleig, més àvol, més deforme! Tot i no fer grans gestos ni armar terrabastalls, el món convertiria en un munt d'escombralls i amb gust l'engoliria fent un badall enorme;
és el Tedi! -amb ulls molls per un plorar impassible, somia cadafals fumant el seu hukà. Ja el coneixes lector, aquest monstre sensible, - hipòcrita lector, -semblant meu, -i germà!
C. Baudelaire - Al lector (dins Les Flors del Mal)
Aquest any els examens se m'estan fent eterns. El treball diari (les petites conquestes ajuden, però), i arribar a casa i barallar-me amb psicoanalistes que no em deixen marxar en trineu, o fer el boig, o ballar tota la nit, o encadenar cafès amb tots els qui trobo tantíssim a faltar. Vull que s'acabi aviat, i enganxar la vida ben fort.
(brrrrr.... volia posar un vídeo de Feist, però no donen els codis per introduir-lo "by request"...en fi... I feel it all, i feel it all...)
Acabo de trobar un tros de cristall trencat del meu mosaic. Com mirant des d'un calidoscopi invertit, una peça de la infància es materialitza avui, i ho descriuen, en una crua lliçó sociológica (i psicológica), els Manel. Ja t'ho has pensat això de Viure com ho fan els altres veure les coses que veu la gent normal dormir amb qui dormen els altres ficar-te al llit amb "gent normal com jo" però ella no entenia res i m'agafava del bracet.
Comparteix pis amb estranys busca una feina formal puja al metro pels matins vés al cine alguna nit però igualment mai entendràs el que és anar comptant els anys esperant la solució que s'emporti tanta por
però tu mai viuràs com viuen els altres ni patiràs com pateix la gent normal mai entendràs el fracàs dels altres mai comprendràs com els somnis se'ns van quedant en riure i beure i anar tirant... Manel (Versió de 'Common People' - PULP)
Estic rara. Més de l'habitual. Tot i estar descansada i haver acabat ahir un llibre fantàstic, estic neguitosa, amb una angoixa al pit. Em va costar dormir. A estones em quedo sèria i als núvols, i sento una fredor com si la lluna em mirés com un melic.
Sentir un tema d'"Iron & wine" em fa sentir intensa, no sé com dir-ho, com si en el meu silenci s'hi calés foc. Ahir vaig veure una pel·lícula que ha remogut velles pors, que m'ha portat a paisatges que m'atrauen indescriptiblement, i que m'ha retornat a un somieg que, mal que em pesi, apareix després d'èpoques grises i premsades, just abans d'altres èpoques amb més llum.
Avui a classe hem parlat del Frankenstein, un altre monstre que sempre m'ha atret, i he tornat a sentir el discurs que ja l'any passat amb el professor Viñas em va perseguir durant dies: el concepte de sublim en el Romanticisme. Serà això, l'esfereïment de la solitud, la bruma i les muntanyes, que d'enyor urbanitas, em fan estremir. Conflictes, símbols, pressions al pit, amor i llibertat. Vull plorar i no puc. Per dins m'enfonso.
Vaig fugir al bosc perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, als fets essencials de la vida, i veure si era capaç d'aprendre tot allò que m'havia d'ensenyar. No volia descobrir, a l'hora de la mort, que ni tan sols no havia viscut. No desitjava viure res que no fos vida -m'agrada tant, la vida...-, ni practicar la resignació, tret que no fos absolutament necessari. Volia viure a fons i esprèmer tota la substància de la vida, d'una manera tan ferma i espartana que en foragités tot allò que li era marginal, reduir la vida a la seva mínima essència i, si resultés mesquina, extreure'n tota la genuïna mesquinesa i fer-la conèixer al món; però si fos sublim, conèixer-la per pròpia experiència i ser capaç d'explicar-ne la veritat després d'aquella propera excursió.
Leí el Quijote por primera vez a los diez años. Me costó lo suyo, por el vocabulario (aunque la edición de Anaya no sé si estaría adaptada...) y porque se metían conmigo los compañeros. No sé si entendí mucho, aparte de que era importante leerlo, y de que el pobre Quijote me caía bien.
Lo estudié en octavo, lo estudié en Bachillerato. Perdí el gusto por su lectura, aunque siempre lo reconocí como un clásico. Hoy, en una cuarta lectura de las aventuras y desventuras de Don Alonso Quijano, gracias al profesor más joven de mi licenciatura, lo voy a retomar con pasión, porque de nuevo me ha despertado la chispa del interés, porquè ahora entiendo mejor su relevancia: la primera novela moderna en que un individuo se enfrenta al mundo desde la fuerza concienzuda de su subjetividad.
21 d'octubre de 2008 - Una nova oportunitat de seguir endavant. El Centre Cívic Besòs, on per casualitat he acabat treballant, va decidir acollir (pactat des del passat abril) un projecte boig i il·lusionat com era el Teatre de les fades. Durant una hora vaig compartir els versos del meu primer llibre en un context brodat de la sensibilitat dels altres artistes. Fotografia, vídeo, música i poesia van flotar en una atmosfera càlida durant una estona. Vaig respirar pau, vaig acostar-me al meu somni, vaig ser més Xahrazad que la resta de muses, perquè explicava les històries amb la vibració única d'un públic en directe. Un dia per no oblidar mai.
El turno de las hadas és un poemari bilingüe escrit sota el signe de sis dones mitològiques: l´Au Fènix, Morgana, Niamh, Psique, Brighid i Sherezade. L’autora, Maria Patricio, juntament amb un grup d’artistes musicals i visuals us convida a endinsar-vos dins d’un viatge on la poesia no és només l’expressió d’una història, sinó també el punt de partida d’altres creacions artístiques. Les paraules creen imatges, les imatges suggereixen música...
Artistes visuals
Reyes Disseny Manuel Reyes i Jordi Abad són els responsables de que les fades siguin visibles, havent realitzat les il·lustracions del llibre. A la pinzellada estrenaran curtmetratges introductoris als capítols del poemari.
Pablo Carballeira Dissenyador i fotògraf aficionat, ha realitzat les imatges que acompanyaran els poemes recitats.
Artistes musicals
Josep Martí i Montoliu - Director del Cor Adinoi i tenor
Mireia López Fernández - Soprano
Laia López Bea - Contralt
Joan Ramon Sabaté Ballesteros - Tenor
Sergi López Bea - Baríton
Adriano Galante - Cantant del grup de rock alternatiu The Beautiful Taste