Malgrat el que m'ha costat llevar-me (em passa amb la tristor emergent, com si fos la superfície de la vigília), avui no arribo tard a classe. Un músic petitó i castany canta it's a kind of girl you love so much it makes you sorry a la sortida del metro Universitat, i em giro, repetidament. Avui Catelli parla de Virginia Woolf, la seva joventut, els seus mètodes.
Com les veus de 'Les onades', suro confusa, sense direcció, sense esperança... how many times, how many times... que cantava Bob Dylan... o potser, el que m'està passant és una cançó de Leonard Cohen. Espero que no sigui Halellujah.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada