Cara o creu?

La vida arde

Y es pop.

Flightless bird

Els somnis estan fets d'un material eteri, inflamable, vaporós i dolç. Per això són tan fràgils. Per això no poden utilitzar-se d'estructura, ni convertir-los en les nostres ales, no sotmetre'ls a proves de foc. Per això somiem quan dormim, des d'on no podem caure.
He somiat que al despertar, després d'una relliscada, em treia l'armadura, i perdia el món: el mirall estava trencat en bocins desfigurants.

Desig

La vaig trobar l'altre dia, un diumenge al despertar-me, al meu costat

...
...
...
... què podria demanar?

Anticatalanisme

Ahir vaig sortir de festa per Barcelona. Celebràvem la doble festa d'aniversari d'una amiga francesa i un amic del Paraguai. Estant a fora del bar, al barri de la Barceloneta, la meva amiga i jo xerràvem de la gent que encara havia d'arribar. A uns cinc metres, un home corpulent, d'uns quaranta i pico i visiblement begut, ens va cridar, interrompent-nos "Hola!". Com que no coneixíem molta gent de la que havia de venir, ens vam quedar una mica sorpreses, intentant identicant-lo, o esperant a que s'identifiqués. Enlloc d'això, ell va preguntar: "Sois catalanas?". Jo vaig respondre que sí, pensant que potser esperava que li recomanéssim algun lloc per seguir la festa. Però també enlloc d'això, va respondre grollerament: "Ya se nota, ya, que no usais la simpatía porque se os gasta". Visiblement molestes, la meva amiga i jo (que ella també entèn el català) entrem al bar i veiem que el cretí ens segueix i s'agrupa amb un grup d'homes de característiques similars. "No sonrías no, que cuesta dinero, verdad? Vete adentro a ver si te invitan".

No m'havia passat mai una cosa semblant a la meva ciutat. Sí que havia sentit comentaris despectius fora, però mai a casa meva. La festa va continuar en un pis, i allà, pràcticament era la única catalana. Diverses nacionalitats s'ajuntaven, i a mesura que arribaven, els parlava en anglès, francès o castellà si s'adreçaven a mi en alemany o italià. Però estant a fa festa vaig sentir en diferents grupúsculs comentaris força inquietants. En un grup angloparlant es queixaven de que els catalans som gent "medievalitzada" (el que ho deia crec que era irlandès) perquè "si els hi diem 'hola' ells responen 'Bon dia'". Probablement ignoraven que per nosaltres 'hola' és una salutació igual que 'bon dia' i que no estem canviant d'idioma forçosament. Igual que devien ignorar que la noia que abans els havia parlat educadament en el seu anglès era catalana.
Més interessant però, va ser la discussió d'un altre grupuscle que parlava castellà. "Dicen que Barcelona es la capital de Europa, los cojones! Qué coño va a ser la capital de Europa si está llena de gente como nosotros, italianos, franceses, argentinos... qué se han creído!" No n'estava informada de que la meva ciutat tingués un estatus tan alt en el rànking continental, però de totes maneres no vaig saber entendre què pretenien dir. Si acull a estrangers, llavors la seva suposada capitalitat no és vàlida? Si s'hi parlen diferents llengües s'ha d'oblidar la pròpia?
Va ser una nit inquietant en aquest aspecte, però com sempre diu la meva amiga, la majoria de gent que té aquestes opinions no tenen amics catalans que els puguin aportar un punt de vista més tolerant.

Love never dies

Una segunda parte. Siempre me hacen levantar las cejas. Pero esta será inevitable. Basado en la novela "El fantasma en Manhattan" (siempre pienso que si se basan en novelas pueden llegar a ser más sólidas) mi fanatismo me llevará a confiar en Sir Webber. Pese a las reticencias, la'rueda de prensa' en el teatro en que estuve el pasado verano, con la interpretación de Ramin Karimloo me ha fascinado. Aunque casi me da miedo una decepción... mucho más que el Fantasma y su misterio.

Mientras tanto...

Here (will) come the sun

Hielo en la ventana

Desde mi balcón en la Antárdida tiendo mi mano a Ushuaia. Está tan lejos... y hace tanto tanto frío... este silencio va a quebrar las palabras, o mejor dicho, las va a evaporar. Me desesperaría reconocer que el iglú de los libros no es inmune.

When you try your best but you don't succeed
When you get what you want but not what you need
When you feel so tired but you can't sleep
stuck in reverse

And the tears come streaming down your face
when you lose something you can't replace
when you love someone but it goes to waste
could it be worse?

Lights will guide you home
and ignite your bones
and I will try to fix you

And high up above or down below
when you're too in love to let it go
but if you never try you'll never know
just what you're worth

Fix You - Coldplay

Jo vull ser "Chris de la mañana"

"A Red, Red Rose" (Robert Burns)

Metatrayecto

Odio llegar tarde. Me suele gustar la lluvia, pero me fastidia dejar de ir en moto, ahora que ya llevaba dos días acostumbrándome. Pero hoy no me molesta demasiado estas tonterías propias que empiezan a asustarme como si fueran avisos de una hipocondría monomaniática woodyalleniana.
El interminable trayecto del 7 me permite seguir balanceándome en el bloque de letras que clausuró mi día anterior, como si la noche y sus pesadillas hubieran sido apenas un punto y aparte en ese bloque compacto que es la primera parte de Nocilla Lab. Un bloque compacto que me ha atrapado en su hilo de pensamientos, como si estuviera teniendo acceso a la mente del autor, en su balanceo de recuerdos tan terriblemente familiares.
A veces, algun libro me resulta terriblemente adictivo. Con esta saga me ha pasado. Pero mucho más con este último. Ese espíritu de road movie, con los paisajes que algun día, sin duda, recorreré. Otras preguntas, otros proyectos. Lo importante es el trayecto. Sólo en trayecto sentimos el momento, sólo así podemos narrarlo, sintiendo el tiempo deslizarse por nuestra percepción.

My blue-ending nights

Gonna make a long journey away
gonna write without reading after
gonna lose control, gonna let feelings go...
gonna sing sing sing
all alone...

en algun punt de la crisàl·lida, de nou, o encara

Semblances i mímesi

Als quinze anys em deien que m'assemblava i m'assemblaria a Susan Sarandon (físicament). Em feia il·lusió, més pel possible futur que pel que jo veia. I perquè la Sarandon és una dona amb caracter, de genials interpretacions.
Dissabte passat, però, dos bons amics em van confessar unes apostes ben diferents. Deu anys després, sembla ser que m'assemblo a Rocío Dúrcal (de jove) i a Cherie Blair.
Donades les circumstàncies, he decidit fer un pas endavant i triar tendència, posats a que d'aquí deu anys potser haurà tornat a variar. He triat fer un homenatge als meus ídols, entre Amélie i els Beatles. Les apostes segueixen obertes...

Un que rigui de tu i de mi i d'aquesta història...

Un concert esperat, un més, i en boníssima companyia. Tot i que els dos mosqueters se'l van perdre (i els va saber mooooolt de greu), un cop més la febre de Manel em va fer somriure i cantar. Que sigui així per molt de temps, i que les petites històries segueixin sent màgiques...

El debut de Christine

Suena Jeff Buckley en la redacción, y se me esboza una sonrisa antigua. Ayer pude apuntarme a la última plaza de Teatro Musical. También una deria antigua. Probaremos.
De momento me preparo para una posible audición.



Think of me, think of me fondly,
when we've said goodbye.
Remember me once in a while -
please promise me you'll try.
When you find that, once again, you long
to take your heart back and be free -
if you ever find a moment,
spare a thought for me

We never said our love was evergreen,
or as unchanging as the sea -
but if you can still remember
stop and think of me . . .

Think of all the things
we've shared and seen -
don't think about the things
which might have been . . .

Think of me, think of me waking,
silent and resigned.
Imagine me, trying too hard
to put you from my mind.
Recall those days
look back on all those times,
think of the things we'll never do -
there will never be a day,
when I won't think of you . . .

Flowers fades,
The fruits of summer fade,
They have their seasons, so do we
but please promise me, that sometimes
you will think of me!

Enyorant Londres...

... on tot era tan fàcil...
... on somiar era un pas necessari a cada cantonada...
... on fins i tot el Fantasma de la Òpera va prendre forma i em va submergir en una galeria d'il·lusions...

http://www.youtube.com/watch?v=lFhae3RDx0s

p.D. Síiiiiiii... vaig veure-ho!

Alas

Hace unos días alguien me hizo un regalo increíble, de aquellos que te devuelven un reflejo encantado de la vida: unas alas. No eran unas alas cualquiera, eran las alas del Hada Campanilla.
"Es lo único que te falta para volar". -dijo ella, y me emocioné como una colegial.
Ahora intento que mi gata no las capture, intento interiorizarlas, intento buscar una forma de tatuarme aquella increíble frase de Gustave Flaubert que un día me entregó un payaso en una cafetería:
"Creo que si siempre mirásemos al cielo, acabaríamos por tener alas".

it was the summer of 2009...

I sí, s'acaba el que segurament ha estat l'estiu més llarg de la meva vida... amb una mica de tot, trasllat a Vinaixa, on es respira el temps i el vent, escapades a la cosmopolita Londres i el poètic Portugal, i sant tornem-hi a les Festes Majors...
I comença un any ple de sorpreses, un temps d'inflexió i reflexió... sense universitat per primera vegada, amb nous reptes i noves recerques, afiançant les relacions autèntiques i properes, els afectes i combatent els defectes... vivint i gaudint, sentint-me jove.

Última sorpresa del juliol

Just quan firmo amb mi mateixa la retirada dels escenaris cabareters els recitals (els que més m'agraden són interdisciplinars, si més no), descobreixo a Youtube una petita joia que m'anima a seguir endavant. Gràcies Carlos!



P.D. London Calling... i després Lisboa!

Fi de curs

Avui he sortit de l'últim examen de la carrera: Teoria del llenguatge literari, amb l'Antoni Martí. Una assignatura basada en la reflexió entorn la lectura i la escriptura, la concepció de la identitat en la narració, i l'autobiografia.
Puc dir que he acabat aquesta segona carrera que he triat vocacionalment.
I he anat a comprar-me un llibre molt significatiu.

Aquest estiu em posaré a fer llibres... llibres com a objecte (també era matèria d'examen!) per bibliòfils i iniciats.
Potser també faci llibres per dintre... qui sap. :)

Recital al Pati Llimona

Recital poètic musical entorn el llibre
El torn de les fades

Centre Cívic Pati Llimona
25 de juny - 19.30h
Entrada Lliure

Amb la col·laboració i les actuacions en directe de Jordi Abad, Pablo Carballeira, Anna Jaumandreu, Sergi López, Laia López, Mireia López, Josep Martí, Manuel Reyes i Joan Ramon Sabaté.

Waiting to give me a chance...

Per què?

Mi nueva obsesión

¿Podré escribir una canción como ésta? Tiene un impacto narrativo bestial, y transmite muy bien lo que puedes sentir con la música, esa rara comunicación...

Alegria!

Alegria, alegria! Que amb la recta final que ens espera, més val que ens agafi amb bon humor!
Com el que ha hagut de tenir estoicament la Lola, quan pretenia atrapar una "mosca" enorme a l'altra banda del vidre... sort per a ella, ja que la gavina era més gran que ella!