Misteris

M'atrau el misteri. Inconscientment, solc deixar-m'hi la pell escolant el meu temps al costat de misteris que m'interroguen, m'embalsamen i m'acompanyen fantasmagòricament.
El misteri de la violència i les agressions subtils, com les persones són capaces de convertir-se en anfibis verinosos per tal d'arribar on creuen que han d'estar per justícia o per la que li manca al sistema.
El misteri de l'empenta de les il·lusions, la fe i els somnis. Com podem perseguir les coses cobrint-nos d'escates davant el lliscar insistent de la contracorrent. Com creixem i alhora no creixem, aprenem i desaprenent cercant. La recerca és un misteri que trobo bellíssim.
El misteri de l'esperança. El de les obsessions. El de la convivència de la llum i la foscor.
El d'uns ulls insondables i immensos que miren, mentre el temps no els erosiona, i cada volta tornen a interrogar, de forma confortable. El d'unes mans que es contrauen, s'allunyen, s'endureixen i es tornen tendres, sempre atrafegades per no deixar-me caure.
El misteri de l'amor i tota la resta. Tot desdeny, nostàlgia, rancúnia, complex d'inferioritat, ràbia i grisor no és més que una absència d'amor.