Instants d'espiral

No sé si té molt de sentit començar un blog parlant del temps, o potser precisament és una forma prou oportuna. El cas és que ahir, al posar-li el nom a la pàgina, ho vaig fer en referència a un pensament que em ronda de tant en tant. No sóc una lectora àvida d'aquests tipus de llibres, però per circumstàncies de la vida em va caure a les mans un llibre d'en Bucay, on en una de les reflexions cita al Petit Príncep. Contràriament a Bucay, el gran ingenu de Saint-Exúpery sí que és en mi una lectura reiterada. El paràgraf que cita Bucay es refereix a quan en el planeta del geògraf, el prícep li demana registrar la seva rosa, però el geògraf li respon:

- No enregistrem flors, no es poden prendre com a referència les coses efímeres.
I el geògraf li explicà al Petit Príncep que efímer significa amençat d'una prompta desparició.
Quan el Petit Príncep ho sentí, s'entristí molt. S'havia adonat que la seva rosa era efímera...

Bé, jo reivindico en aquest espai les coses efímeres. Perquè crec que són els autèntics fragments de vida pels quals ens sentim vius i pels que seguim somiant. La rutina de tant en tant ens proporciona una postal absurda però colorida, que no té res a veure amb el nostre anar fent diari, i per això mor, però precisament per això, com un paper fotogràfic, l'estampem en la memòria. Puc afirmar que els instants són una de les coses més valuoses de la vida, dotats d'una bellesa insondable que apreciem amb el temps, plens de poesia. Aquella mirada fugaç, aquella cançó d'un músic de carrer just quan caminaves sol pel barri gòtic, aquell somriure còmplice, aquelles paraules que s'endugué el vent... Són regals que ens multipliquen el temps de vida. Instants que es transformen en espirals, dotats de profunditat i matisos difícilment descriptibles.

Només vull destacar la bellesa d'aquests. Reivindico allò efímer, perquè em fa sentir viva. O més ben dit, reivindico la recerca d'instants espiral, per tal de seguir sentint-me viva, i que encara hi ha esperança en l'asfalt, coses a dir entre les estridències, i cançons que inmortalitzaran el que vam perdre per sempre... excepte en els nostres somnis.