Presentació de Societat Anònima a Catalònia

EDICIONS SARAGOSSA I LLIBRERIA CATALÒNIA

Us convidem a la presentació del llibre:
Societat anònima
de MARIA PATRICIO MULERO,
a càrrec de VINYET PANYELLA, poetessa.
L’acte tindrà lloc el dijous 3 de juny a les 19h
a la Sala dels Arcs de la llibreria Catalònia, ronda de Sant Pere, 3.

Ponts venecians

BSO: The second - Rincón exquisito

Societat Anònima ja és al carrer...

Ahir, presentació junt amb els altres premiats del Certamen Paraules a Icària a la Biblioteca Manuel Arranz. Va ser una experiència molt emotiva, i aprofito per agrair-vos des del blog a tots aquells que vau ser-hi de presència o d'esperit. Allà vaig poder explicar el que significava per a mi haver escrit aquest llibre. La presentació a càrrec d'un molt encertat i amè Andreu Martín va servir per enmarcar els punts en comú dels tres llibres: tres aproximacions de la realitat que juguen amb la distància que posa l'autor, per tal d'observar-la i aproximar-s'hi.

I per ara, em queda un altre dia joiós aquesta setmana. El dia de Sant Jordi estaré de 15.00h a 17.00h a la paradeta d'Edicions Saragossa, i a partir de les 18.00h a la paradeta de la Llibreria Etcétera, a la Rambla del Poblenou. Serà una manera diferent de viure una diada tan especial.

A continuació, transcric el text de la presentació d'ahir, pels curiosos.

Com podria presentar el meu poemari, Societat Anònima – 24 hores a la finestra, de forma coherent, és a dir, sense mostrar la seva identitat personal i individual, sinó la essència del missatge que volia donar. I en cinc minuts, obviament. El temps de deixar reposar unes magdalenes, d’aquelles que tenen un poder tan evocatiu. O el temps que passi un metro, com el que us ha dut a tots fins aquí, i que us durà d’aquí fins a qui sap on, i almenys a mi, m’encantaria saber-ho… així que aprofito a tots per donar-vos les gràcies per acompanyar-me en aquest moment, que us intento explicar el perquè de les petites històries del meu llibre aquí en aquesta fàbrica, que és on, per exemple, hi va treballar un temps la meva àvia i la seva germana bessona…

No voldria (ni crec que pogués) parlar de totes les veus que s’han incorporat a la meva escriptura, tot i que hauria d’agrair a alguns presents les recomanacions que m’han dut a les lectures que han omplert de sentit la meva vida: el teòleg que em parlà de Rilke, el casset del cantautor dels pares que cantava León Felipe, els amics que em van regalar McCullers, Auden, Hesse…

I sense voler-ho, ja he posat cara i nom a l’anonimat. No hi ha res a fer. La bellesa de l’ésser humà destaca per sobre de la grisor de la rutina, de la uniformitat de la massa… no s’ha de confondre la igualtat entre humans, amb que, almenys en el meu cas, per tal de comprendre-la i apreciar-la, cal saber com respira cadascú. No pot valorar-se la totalitat sense entendre’n les parts d’aquesta urbana societat anònima. Això és el que he intentat fer. I a més recompensa. Les històries de cada hora del dia mostren una varietat i una intensitat que a mi m’ha dut al més clar enamorament de tots els personatges.

Deuen quedar-me tres minuts. El que dura una caçó, vaja. Llàstima que no sigui el mateix, ho sé perquè sovint escric escoltant cançons i sé del poder evocatiu que tenen per mirar-se endins. Però aquí ha estat la diferència. Amb Societat Anònima he buscat mirar enfora. En un gest optimista, perquè a vegades quan la nit cau a sobre nostre, és el món que gira, que ens recorda per on surt el sol.

Això és Societat Anònima. Un ventall d’hores que miren des de la finestra tot el que hi ha fora. Tot el que val la pena, amagat entre el materialisme dens i uniformitzador que ens confon. També ha estat anar un pas més enllà en els versos d’Alberto Caeiro, aquells que diuen “ No tinc ambicions ni destijos, ser poeta no és una ambició meva, és la meva manera d’estar sola”, a integrar-los en les paraules de Herman Hesse a Demian: “Els homes es refugien els uns en els altres, perquè tenen por els uns dels altres…Només tenim por quan no estem d’acord amb nosaltres mateixos. Tenen por perquè mai no s’han conegut ells mateixos. Una comunitat d’éssers humans que tenen por de l’inconegut dins ells mateixos!”. També ha estat una mica el que jo dic “sortir de l’armari”, i escriure no només a nivell vivencial i íntim sinó en una recerca estètica cap al meu tema: la esperança.

Per això aquesta Societat Anònima no m’ha sortit pessimista, sinó amb una mirada conciliadora entre la capacitat humana i el perill de la grisor. Hi ha històries pròpies, obviament, perquè aquest pas de coneixe’s a un mateix també està implícit en el moviment cap a la comprensió de l’altre. Però sobretot, crec que hi ha tendresa. La tendresa de saber-nos anònims, i tanmateix importants, en petits instants de bellesa, que podem trobar en cada cantonada d’aquesta gran ciutat, i de tot arreu.

Potser em faltava omplir un minut. És tot vostre, per estrenar i que sorgeixi qualsevol postal inoblidable.

Moltes gràcies.

Estimar la vida

Me n'adono que no puc escriure els dies grisos en que no estimo la vida. Me n'adono de que, fins i tot quan sagno, també hi rellisca el moviment continu i viu de la experiència sentida. Me n'adono que només quan hi crec, camino.

Demà, presentació del Societat Anònima. Demà, s'alliberarà l'ocell que m'ha donat ales per tornar a mirar dins i fora.

Paradojas primaverales

Espero a mi padre. Llega tarde la presentación. Me gusta esta librería, es como una casa de muñecas. Abro un libro de Eliot, el que me recomendó J.

April is the cruellest month, breeding
Lilacs out of the dead land, mixing
Memory and desire, stirring
Dull roots with spring rain.
Winter kept us warm, covering
Earth in forgetful snow, feeding
A little life with dried covers.

T.S. Eliot - La tierra estéril

Es cierto que abril es para mí un mes terrible. Sublime como aquel paisaje del principio de Drácula. Ha sido un largo invierno, pero me acostumbré a vivir bajo las mantas.
Han sido las lilas las que me han despertado. Ayer un amigo me contó que el lila trae mala suerte en Italia. Es mi color fetiche. También leí que simbólicamente es un color funerario, las violetas son flores tristes por ello. A mí me sugieren algo más. Tal vez que la muerte nos recuerda que antes hay vida, y que debemos ser responsables y hacerle justicia.
Estoy entumecida, pero la primavera es más fuerte. Viene de color lila, como decía Eliot. Dejaré mis violetas durmiendo en las páginas de ese libro. El sol me espera para que me despierte.

Ciclamens al balcó

Banda sonora de Dêlen al final del dia. Els vaig conèixer al Pop Arb, ara tornen amb força, o més ben dit, amb aquesta esperança lírica i discreta que apunten. S'acosta una primavera de reinvencions i preguntes, però sobretot de reptes. Ja tinc un balcó amb flors després del llarg hivern, que ha sobreviscut a la nevada. I un llibre a punt de treure el cap... qui sap on anirà a parar...
Fira d'artesania al barri, pelis en família i descans felí... per guarir els excessos d'estrés... que la setmana vinent sigui tranquil·la!

Bon diumenge!

Masquerade

Bona notícia

El passat dijous 4 de febrer vaig anar a recollir el premi Paraules a Icària, convocat per Edicions Saragossa i el Districte de Sant Martí. El meu nou poemari "Societat Anònima. 24 hores a la finestra" va rebre el primer premi de la cateogoria 'Ritmes' (Poesia).
Va ser una cerimònia molt entranyable pensada amb una proximitat i detall que crec que no oblidaré mai. Tenia poques paraules, però vaig agrair la iniciativa a l'editorial, ja que el lema es encoratjar a 'homes i dones a la recerca de la utopia'. I vaig dedicar el premi, per una banda, a la meva família (que tant m'havia acompanyat) i als protagonistes anònims (ells ja saben qui sóc) de les 24 postals que tenen la missió de cercar bellesa en la quotidianitat.
El llibre sortirà abans de Sant Jordi (creuem els dits).

Carta trista a una iniciativa interrompuda

Fa unes setmanes vaig tenir notícia que la editorial Emboscall havia hagut de tancar. Són temps de crisi, però no hi ha consol per aquestes pèrdues. Emboscall va ser casa de les meves fades, va ser la casa des d'on vaig sortir de l'armari. Meva i de tantíssims altres. Meva i de tota la ilusió dels que buscàvem un criteri independent. Meva i de tantes, tantes lletres, rimes que quedaran orfes a partir d'ara.
Només cal desitjar que segueixin havent-hi persones tan valentes com ho ha estat en Jesús Aumatell, que ho donin tot per una idea, sent conscients que aquest esforç inmaterial no sempre serà rentable.

A partir d'ara, El torn de les fades serà cada vegada més difícil de trobar. No obstant, la gentilesa de la llibreria Etcétera (al Poblenou) m'ha donat esperances. Com a autora del barri, intentaran conservar els exemplars que trobin. Cal ser valents, i seguir creient en la poesia.

Brussels connection

La nevada ha traído un cuento nuevo ... (cuando el estrés diario me deje un hueco para contarlo)...

Petita voyeur

... amb propòsits de centrar-se...

On my way, way to the stars, I found
you were there, laying down, next to a hole.
Hold me, you said, you had faith in God above.
But it seemed that you didn't believe
in reality, in people on earth,
in people to whom you've given birth.

And I forgot to call you,
this is just what I do.
You stand there just like a wall that
I can't even try to talk to you.

Just like a wall - Russian Red

Cap d'any

Vagi on vagi, optaré per fer un viatgi mental on Ell em porti.
La BSO del meu 2009. Gràcies, Sam.

Nadal al contestador

¿Qui pot ser? Ja he trucat als pares, una part dels meus amics van venir a casa a sopar, amb l'altra part tinc sopars programats.

- ¿Aurora? ¿Cómo se encuentra?

S'equivoquen. Tornen a insistir al cap d'uns minuts, aquest cop un home entrat en anys, amb un simpàtic accent castís. La seva esposa deu haver pensat que marcava malament el número.
Avui he trobat un missatge al meu contestador. Els meus gairebé no en deixen, de missatges, , saben que últimament paro poc a casa.

- "Tieta Pilar, que demà volíem passar-la a veure... espero que estigui bé, com que no hi és a casa..."

Ni Aurora, ni Pilar, però també sóc una dona responent al telèfon. Quantes n'hi hauran, per aquestes dates?

Pobra tieta, espero que la trobin. I que la visitin més sovint, potser esperava la trucada dels seus nebots des de feia setmanes, i ara no la troben, però hi és.

Mentrestant, em desperto a 24 de desembre, i aquest any no he enviat cap felicitació de Nadal. No perquè no pensi en enviar els meus millors desitjos. No per estrés absolut. No ho sé. Potser és que he sortit a buscar el Nadal enfora enlloc d'esperar, al contrari que la tieta.

Bon Nadal!

Stupid shattered crystal (heart)

Quan arribarà la primavera?
Dient adéu a tantes coses, perdent-me amb tantes brúixoles a la mà, sense poder dormir...
Trobant a faltar
empassant-me els crits
sentint ràbia
...
vaig fugir a les teulades
i el calor que m'havia bressolat escrivint altres vegades
era una capa brillant i freda.
El millor serà hivernar.

Postals abans de marxar

Depression looms
I'm such a miserable fool
I stay in bed
I don't wanna got to school
But I see the sun

is beating down
No excuses from the clouds

I should get up I should get out I'm sure there's something I can't do without

Teddy Thompson - I should get up

Enllà del camí, m'he dit
paraules d'un vell dolor,
allunyada de claror,
per sempre, la meva nit.
Als llavis no torna el crit
en lent càntic, car enlloc
no defugiria el toc,
cor endins, del temps perdut.
I esdevé, somni romput,
poca cendra de molt foc.

Salvador Espriu

Cara o creu?

La vida arde

Y es pop.

Flightless bird

Els somnis estan fets d'un material eteri, inflamable, vaporós i dolç. Per això són tan fràgils. Per això no poden utilitzar-se d'estructura, ni convertir-los en les nostres ales, no sotmetre'ls a proves de foc. Per això somiem quan dormim, des d'on no podem caure.
He somiat que al despertar, després d'una relliscada, em treia l'armadura, i perdia el món: el mirall estava trencat en bocins desfigurants.

Desig

La vaig trobar l'altre dia, un diumenge al despertar-me, al meu costat

...
...
...
... què podria demanar?

Anticatalanisme

Ahir vaig sortir de festa per Barcelona. Celebràvem la doble festa d'aniversari d'una amiga francesa i un amic del Paraguai. Estant a fora del bar, al barri de la Barceloneta, la meva amiga i jo xerràvem de la gent que encara havia d'arribar. A uns cinc metres, un home corpulent, d'uns quaranta i pico i visiblement begut, ens va cridar, interrompent-nos "Hola!". Com que no coneixíem molta gent de la que havia de venir, ens vam quedar una mica sorpreses, intentant identicant-lo, o esperant a que s'identifiqués. Enlloc d'això, ell va preguntar: "Sois catalanas?". Jo vaig respondre que sí, pensant que potser esperava que li recomanéssim algun lloc per seguir la festa. Però també enlloc d'això, va respondre grollerament: "Ya se nota, ya, que no usais la simpatía porque se os gasta". Visiblement molestes, la meva amiga i jo (que ella també entèn el català) entrem al bar i veiem que el cretí ens segueix i s'agrupa amb un grup d'homes de característiques similars. "No sonrías no, que cuesta dinero, verdad? Vete adentro a ver si te invitan".

No m'havia passat mai una cosa semblant a la meva ciutat. Sí que havia sentit comentaris despectius fora, però mai a casa meva. La festa va continuar en un pis, i allà, pràcticament era la única catalana. Diverses nacionalitats s'ajuntaven, i a mesura que arribaven, els parlava en anglès, francès o castellà si s'adreçaven a mi en alemany o italià. Però estant a fa festa vaig sentir en diferents grupúsculs comentaris força inquietants. En un grup angloparlant es queixaven de que els catalans som gent "medievalitzada" (el que ho deia crec que era irlandès) perquè "si els hi diem 'hola' ells responen 'Bon dia'". Probablement ignoraven que per nosaltres 'hola' és una salutació igual que 'bon dia' i que no estem canviant d'idioma forçosament. Igual que devien ignorar que la noia que abans els havia parlat educadament en el seu anglès era catalana.
Més interessant però, va ser la discussió d'un altre grupuscle que parlava castellà. "Dicen que Barcelona es la capital de Europa, los cojones! Qué coño va a ser la capital de Europa si está llena de gente como nosotros, italianos, franceses, argentinos... qué se han creído!" No n'estava informada de que la meva ciutat tingués un estatus tan alt en el rànking continental, però de totes maneres no vaig saber entendre què pretenien dir. Si acull a estrangers, llavors la seva suposada capitalitat no és vàlida? Si s'hi parlen diferents llengües s'ha d'oblidar la pròpia?
Va ser una nit inquietant en aquest aspecte, però com sempre diu la meva amiga, la majoria de gent que té aquestes opinions no tenen amics catalans que els puguin aportar un punt de vista més tolerant.

Love never dies

Una segunda parte. Siempre me hacen levantar las cejas. Pero esta será inevitable. Basado en la novela "El fantasma en Manhattan" (siempre pienso que si se basan en novelas pueden llegar a ser más sólidas) mi fanatismo me llevará a confiar en Sir Webber. Pese a las reticencias, la'rueda de prensa' en el teatro en que estuve el pasado verano, con la interpretación de Ramin Karimloo me ha fascinado. Aunque casi me da miedo una decepción... mucho más que el Fantasma y su misterio.

Mientras tanto...

Here (will) come the sun

Hielo en la ventana

Desde mi balcón en la Antárdida tiendo mi mano a Ushuaia. Está tan lejos... y hace tanto tanto frío... este silencio va a quebrar las palabras, o mejor dicho, las va a evaporar. Me desesperaría reconocer que el iglú de los libros no es inmune.

When you try your best but you don't succeed
When you get what you want but not what you need
When you feel so tired but you can't sleep
stuck in reverse

And the tears come streaming down your face
when you lose something you can't replace
when you love someone but it goes to waste
could it be worse?

Lights will guide you home
and ignite your bones
and I will try to fix you

And high up above or down below
when you're too in love to let it go
but if you never try you'll never know
just what you're worth

Fix You - Coldplay

Jo vull ser "Chris de la mañana"

"A Red, Red Rose" (Robert Burns)

Metatrayecto

Odio llegar tarde. Me suele gustar la lluvia, pero me fastidia dejar de ir en moto, ahora que ya llevaba dos días acostumbrándome. Pero hoy no me molesta demasiado estas tonterías propias que empiezan a asustarme como si fueran avisos de una hipocondría monomaniática woodyalleniana.
El interminable trayecto del 7 me permite seguir balanceándome en el bloque de letras que clausuró mi día anterior, como si la noche y sus pesadillas hubieran sido apenas un punto y aparte en ese bloque compacto que es la primera parte de Nocilla Lab. Un bloque compacto que me ha atrapado en su hilo de pensamientos, como si estuviera teniendo acceso a la mente del autor, en su balanceo de recuerdos tan terriblemente familiares.
A veces, algun libro me resulta terriblemente adictivo. Con esta saga me ha pasado. Pero mucho más con este último. Ese espíritu de road movie, con los paisajes que algun día, sin duda, recorreré. Otras preguntas, otros proyectos. Lo importante es el trayecto. Sólo en trayecto sentimos el momento, sólo así podemos narrarlo, sintiendo el tiempo deslizarse por nuestra percepción.