Pájaros en la cabeza

Extranya rutina, la que em fa arribar al migdia a la UAB. En bona companyia. Un temps esplèndid i un nou disc acabat de descobrir. Per alguns serà molt comercial, però avui només necessito una veu clara, unes paraules directes i una melodia dolça: això és Pájaros en la cabeza, d'Amaral. Un crit de llibertat a El Universo sobre mí, un record revifat a Días de verano... i les que em queden per descobrir encara. Surto del cotxe i la gespa, humida i tendra, em tempta en silenci, però toca anar a classe. El dia em depararà encara un parell de sorpreses més grates que el temps que s'acabarà ennuvolant: retrobar els companys a classe, xerrar una estona de política al migdia, de música a la sobretaula i de la vocació de cadascú (la que trobem a la uni, i la que edifiquem fora d'ella) a mig vespre. Tot promet encara. I Hoy es siempre todavía.

Dubtes (o vida després de La Sombra del Viento)

Tinc la sensació de que la literatura s'assembla d'alguna manera a un festí gastronòmic en tota regla... i és aquí on ve la gran complicació culinària... després d'un tiberi fantàstic, els postres no han de desmerèixer, no? Doncs porto des de meitat de setmana santa esperant el postre. Tot perquè va caure a les meves mans "La Sombra del Viento", un dels llibres que està des que el vaig acabar a la meva biblioteca d'inseparables... Feia molt de temps que no m'emocionava tant un llibre, i confesso que he passat la pasqua enganxada irremeiablement... Però, i ara què?

Tinc unes quantes opcions triades, i el dubte encara em sotja... la lectura obligatòria de francès (que de fet és trampa, perquè ja he vist la versió cinematogràfica de Long dimanche de fiançailles...) o Los Miserables de Victor Hugo? També tinc per l'escriptori la biografia de Pere Casaldàliga... I avui a la biblioteca m'he equipat amb un recull de contes de Pedrolo... aix... sobre la tauleta de nit encara descansen uns maltractats (pel meu maleït estrés de la última època) llibres de poesia...

Chapeau per Carlos Ruiz Zafón! I mil gràcies pels que me'l vau recomanar amb insistència.

Embruix

Tot allò que enterra la sorra
tard o d'hora ho revel·la el mar.
Pots intentar tancar les teves ferides
amb la sal de la platja.
Abans que canviï la lluna un quart
dansarà entre les onades
la cançó d'un nou batec.

Cierta compañera de viaje seguirá teniendo razón. No nos queda otra cosa. Pero no puedo dejar de creer que en cierto modo, es una extraña condena. La de los malditos seres de esperanza. Nunca aprenderemos la lección.

Cannonball

Stones taught me to fly
Love taught me to cry
So come on courage!
Teach me to be shy
'Cause it's not hard to fall
And I don't WANNA scare her
It's not hard to fall
And I don't wanna lose
It's not hard to grow
When you know that you just don't know

- Damien Rice.

Primavera, por fin

Un sol de media tarde descubre matices marrones en el pelaje negro de mi gato. Por fin, la luz es más dulce. Por suerte aún podemos sentir calor, en medio del frío que ha carcomido todos los poros de este invierno agitado. Recuesto mi cabeza junto a la suya, en un sueño feliz y sencillo de sábado de sobremesa en silencio. Veo a través de la ventana la copa de un plátano urbano. Unas pequeñas perlas brillan cual diamantes en la rutina luminosa. Seran nuevas hojas pronto. Hojas donde las líneas hablaran de vida, por cuyos nervios fluirán los impulsos del próximo verano. Ramas que olvidaran todas las tormentas, pero recordaran las palabras del viento. Los árboles también se han desnudado este invierno, y también han sido azotados por un frío que a ratos se ha disfrazado de bonanza. Y ahora, olvidemos los cristales agudos de los hielos pasados, por el bien de la primavera que va a despertar. No más invierno, no más febreros.
Me acurruco como los botones verde esperanza del platanero, uno más en la immensa ciudad. Voy a dormir, por fin. Pero no demasiado. La primavera me espera fuera.

She broke down the other day, yeah you
know

Some things in life may change

But some things they stay the same

Like time, there's always time

On my mind

So pass me by, I'll be fine

Just give me time

- Damien Rice -

"Sourire est gratuit"

Tot comença amb un somriure. Somrient canvien els escenaris. No somriuen els que són feliços, sinó els que tenen les ganes i la esperança de ser-ho. La lliçó, retornada a la meva agenda gràcies a "El señor Ibrahim y la flores del Corán", no pot ser més certa. Però és una veritat de les que fàcilment oblidem. És curiós com ens la recorden persones anònimes en moments precisos. Una fotografia per la posteritat ha de tenir el garant d'un signe vital de felicitat com és el somriure. També els dies memorables. Però i la rutina? A què somriem? A qui?
Per sort, sovint les lliçons més importants ens són recordades, a vegades per autèntics desconeguts que ens les deixen caure sense buscar res a canvi. Recordo instants de sentir-me estranya, a més d'estrangera... i que tot sovint(mai passaven gaires setmanes fins que es repetia el cas), et trobes algú, als autobusos, o als ponts (no sé perquè recordo concretament aquests llocs) que et recordava que la vida no s'obre a tu quan tens por. I al forma de derrotar la por és accessible. "Sourire est gratuit, mademoiselle" -sempre obrint un parèntesi d'orella a orella.(*)

Una troballa: al revers d'una revista he trobat un anunci dels que creia que ja no existien. De France Boissons. "Per respondre a mil preguntes, només cal fer-ne una: Fem un cafè?" Creia que la publicitat a penes tenia entranyes, però veig que es van superant!

Per cert... avui és Saint Patrick's Day!!! Molta alegria als de la verda Irlanda! Se us troba a faltar... però per remeiar-ho, tan sols s'ha d'anar al carrer Ferran :)

(*) Veure 'Largo domingo de noviazgo'.

Vitalisme, senzillament

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

José Agustín Goytisolo - "Palabras para Julia"

Instants d'espiral

No sé si té molt de sentit començar un blog parlant del temps, o potser precisament és una forma prou oportuna. El cas és que ahir, al posar-li el nom a la pàgina, ho vaig fer en referència a un pensament que em ronda de tant en tant. No sóc una lectora àvida d'aquests tipus de llibres, però per circumstàncies de la vida em va caure a les mans un llibre d'en Bucay, on en una de les reflexions cita al Petit Príncep. Contràriament a Bucay, el gran ingenu de Saint-Exúpery sí que és en mi una lectura reiterada. El paràgraf que cita Bucay es refereix a quan en el planeta del geògraf, el prícep li demana registrar la seva rosa, però el geògraf li respon:

- No enregistrem flors, no es poden prendre com a referència les coses efímeres.
I el geògraf li explicà al Petit Príncep que efímer significa amençat d'una prompta desparició.
Quan el Petit Príncep ho sentí, s'entristí molt. S'havia adonat que la seva rosa era efímera...

Bé, jo reivindico en aquest espai les coses efímeres. Perquè crec que són els autèntics fragments de vida pels quals ens sentim vius i pels que seguim somiant. La rutina de tant en tant ens proporciona una postal absurda però colorida, que no té res a veure amb el nostre anar fent diari, i per això mor, però precisament per això, com un paper fotogràfic, l'estampem en la memòria. Puc afirmar que els instants són una de les coses més valuoses de la vida, dotats d'una bellesa insondable que apreciem amb el temps, plens de poesia. Aquella mirada fugaç, aquella cançó d'un músic de carrer just quan caminaves sol pel barri gòtic, aquell somriure còmplice, aquelles paraules que s'endugué el vent... Són regals que ens multipliquen el temps de vida. Instants que es transformen en espirals, dotats de profunditat i matisos difícilment descriptibles.

Només vull destacar la bellesa d'aquests. Reivindico allò efímer, perquè em fa sentir viva. O més ben dit, reivindico la recerca d'instants espiral, per tal de seguir sentint-me viva, i que encara hi ha esperança en l'asfalt, coses a dir entre les estridències, i cançons que inmortalitzaran el que vam perdre per sempre... excepte en els nostres somnis.