Càlid dissabte

N'estic absolutament convençuda, es tracta d'un complot. De totes les voreres per on passo s'alcen iagues que rugeixen i repiquen al cervell, i no hi ha reproductor de música que s'hi resisteixi. Potser privant-nos a tots del benefici de l'escolta estarem mutant cap a una espècie capaç de sobreviure en l'entorn crispat que gemeguen les ràdios, televisions i diaris, plens d'energúmens que criden i eduquen bajanades que sostenen el negoci mediàtic.

Però oh, miracle! és dissabte. I mentre cabalgo Diagonal avall em proposo jo també portar als meus fills en el seient de darrere de la bicicleta, quan sigui una mare sense estrés, i ajudar els meus vells a portar el carro de l'Alcampo quan ja no tinguin forces per comprar adequadament cada cosa al lloc adient (el mercat, el Lidl, la botiga de Delicatessen i la cooperativa de comerç just...), i hagin, com la corrent de famílies amb qui em creuo, de sacrificar el dissabte al matí en les cues que generen la comoditat dels hipermercats.
És temps de bunyols, i a la pastisseria d'aquest barri 'canyero' que va ser Selva de Mar els tenen de crema "carets, però millor que els de l'híper, reina", i per convence'm, la mossa, que no ho ha aprés a cap màster, sap que el millor màrqueting directe és donar-me'n un parell a tastar. Però, quina mena de promoció ostenta la botiguera fondona de la botiga de betes i fils? (sí, encara existeixen) Em regala la cinta vermella que li demano, i no accepta cap bunyol, perquè està a dieta. Deu ser el sol rialler d'aquest dia de març, i els deu minuts que falten per acabar de fregar la botiga i arribar a casa i trobar que el seu home li ha escalfat els canelons...
Abans d'arribar a casa dels meus pares, el gitano de davant del Caprabo em reconeix. Li demano una cinerària lila que adoro des de fa anys, però no porto ni un duro després dels bunyols i haig de pujar a cals pares. Em creuo amb una banda de joves, noietes de galtes toves i cues de cavall amb metxes carmí, un xiquet negre que rapeja per elles mentre que un amb rastes els parla d'un programa informàtic. Pujo precipitadament, és hora de dinar, i els meus pares, que acaben de parlar amb la veïna, em comenten que el xino, que és molt llest, ja compta amb català perquè no l'enredin les 'padrines'... el gitano m'ha posat la planta en una bossa i em diu com l'haig de regar. Quan torno dels xinos de la seva parada no en queda ni la furgoneta. Fa tant sol que no pujaria ni a dinar; m'asseuria al banc a veure com passa la rambla... però a casa el cafè em crida i la sempre dolça sobretaula, encara ens portarà sorpreses, actualitat i rialles.

És una qüestió de salut mental. Demano més primaveres per a tothom, sisplau.